Exposicions
Imatge d’un secret
Confluències entre el present i el passat a l’obra de Francesc Ruestes al Centre Cultiral La Mercè.
Al Centre Cultural La Mercè, del 4 de juny al 30 de juliol, s’hi presenta Imatge d’un secret, una exposició comissariada per Eudald Camps que proposa un recorregut poc habitual: més que mirar enrere, convida a observar com el temps se superposa i es reescriu dins l’obra de Francesc Ruestes.
La proposta no és una retrospectiva convencional, sinó un espai de tensió viva entre etapes creatives que aparentment podrien semblar distants, però que aquí dialoguen amb naturalitat. En aquest terreny, passat i present no s’oposen: convergeixen, es reconeixen i es transformen.
Ruestes, format com a deixeble de Josep Granyer i vinculat a l’ecosistema creatiu que connecta amb figures com Salvador Dalí, Joan Brossa i Joan Ponç, construeix una obra que defuig qualsevol classificació rígida. Lluny de la temptació dels “ismes”, la seva trajectòria defensa una continuïtat interna, una coherència que persisteix més enllà de les etiquetes historiogràfiques.
Eva Cobo. Evidències geològiques, 1985. Francesc Ruestes.
En aquest sentit, la seva pràctica pot entendre’s com una mena de deconstrucció autobiogràfica: un exercici en què diferents moments vitals i formals es retroben, com si es reconeguessin després d’un llarg silenci. El que podria semblar dispersió es revela, en realitat, com una mateixa veu que canvia de registre sense perdre identitat.
L’obra de Ruestes s’inscriu en una recerca constant sobre els grans interrogants de l’art i del pensament: qui som, on som i cap a on anem. Però aquesta interrogació no es formula des de la solemnitat, sinó des d’una exploració formal rigorosa que busca noves sintaxis visuals, capaços —en paraules de Foix— d’obrir-nos la natura.
Imatge d´un secret, 2001. Francesc Ruestes.
Aquesta natura, en l’univers de l’artista, no és mai unívoca. És polièdrica, feta de múltiples capes conceptuals i sensibles que oscil·len entre l’abstracció —el límit, l’infinit— i la concreció més poètica. Una natura que no descriu, sinó que proposa lectures, desplaçaments i fissures.
L’exposició també dialoga amb una tradició més ampla que travessa disciplines i geografies. Des de la “wall sculpture” fins a referents com Eva Hesse, Robert Rauschenberg, Daniel Spoerri o Sheila Hicks, Ruestes incorpora una voluntat clara de trencar fronteres entre llenguatges artístics, expandint els marges del que entenem per escultura o pintura.
En aquest marc, la mostra esdevé un exercici de reconciliació temporal. Posar en diàleg obres “antigues” i “recents” dissol la vella querella entre antics i moderns i qüestiona la necessitat d’esquarterar la creació en períodes estancs. Com si la historiografia, amb la seva obsessió per les cronologies, hagués oblidat que els artistes no canvien de pell amb cada etiqueta.
Espace onírique, 2025. Francesc Ruestes.
Et poden
Interessar
...
