Claudia Pagès Rabal. Les formes buides del poder

En la seva recent exposició Feudal Holes al mumok de Viena, Claudia Pagès Rabal desplega una investigació sostinguda sobre els dispositius que organitzen el coneixement, el territori i la memòria. Més que presentar una narrativa històrica, l’artista catalana construeix un sistema de relacions on imatges, cossos, llenguatge i arquitectura operen com a vectors de poder.

L’exposició a Viena funciona com una expansió de Five Defence Towers, presentada prèviament a la Chisenhale Gallery de Londres el 2025, consolidant una pràctica que es mou amb naturalitat entre contextos institucionals internacionals. Aquest trànsit no és anecdòtic, sinó que forma part d’una projecció accelerada que situa Pagès Rabal en un circuit global cada vegada més atent a pràctiques que interroguen les genealogies europees des de dins. La seva presència a la pròxima Biennal de Venècia representant Catalunya, així com en diversos projectes internacionals, confirma aquesta consolidació, que no respon tant a una moda com a la consistència d’un treball que ha sabut articular recerca, forma i posicionament crític.

A Feudal Holes, el punt de partida és l’anomenada Marca Hispànica, territori fronterer medieval, la història del qual —travessada per disputes religioses, desplaçaments i ambigüitats identitàries— continua ressonant en la construcció contemporània d’Europa. Pagès Rabal no aborda aquest passat com un arxiu tancat, sinó com un camp de forces actiu. Les torres de vigilància que investiga, estructures concebudes per delimitar i controlar, apareixen aquí reconfigurades mitjançant dispositius visuals que insisteixen en la seva ambivalència: protecció o dominació? límit o circulació?

Formalment, l’exposició s’articula entorn d’escultures-vídeo que remeten a cilindres oberts, gairebé com pous o cavitats. A l’interior, imatges captades amb dron penetren espais arquitectònics habitualment inaccessibles, introduint una dimensió gairebé violenta en l’acte de mirar. L’operació de penetrar, registrar i traduir no és neutra, sinó que posa en evidència que tota forma de coneixement implica una relació de poder. Tal com ha assenyalat la mateixa artista, aquestes estructures funcionen com a “estratègies de control topogràfic” que atrapen l’espectador en bucles perceptius.

És aquí on la pràctica de Pagès Rabal s’alinea, sense necessitat d’explicitar-ho, amb una tradició crítica vinculada a Michel Foucault i la idea que el coneixement no és exterior al poder, sinó un dels seus instruments fonamentals. Mapes, arxius, documents legals o representacions cartogràfiques no apareixen com a eines descriptives, sinó com a tecnologies que produeixen realitat. L’artista no il·lustra aquesta tesi; l’activa materialment.

Un altre element clau és la noció de circulació. La seva investigació sobre la Ruta de la Seda, entesa no només com a xarxa d’intercanvi de mercaderies, sinó com a infraestructura de transmissió de saber, introdueix una dimensió històrica de llarga durada. El que circula no són únicament objectes, sinó formes d’organització, jerarquies, sistemes de classificació. En aquest sentit, l’obra de Pagès Rabal insisteix en una idea incòmoda, és a dir, les estructures que associem al passat feudal no han desaparegut, sinó que persisteixen sota altres formes, estabilitzades en fluxos aparentment neutres d’informació, capital o mobilitat.

Aquesta lectura esdevé especialment pertinent si es posa en relació amb el context català d’on parteix l’artista. En un moment en què la cultura catalana oscil·la entre institucionalització i esgotament simbòlic, la pràctica de Pagès Rabal introdueix una fissura significativa. No hi ha en el seu treball una reivindicació identitària directa, sinó una interrogació dels mateixos mecanismes que produeixen identitat, la llengua, el territori, l'arxiu. Catalunya apareix així no com un subjecte homogeni, sinó com un espai històricament travessat per conflictes, traduccions i desplaçaments.

En aquest sentit, la seva projecció internacional adquireix un matís particular, ja que no es tracta únicament del reconeixement d’una artista, sinó de la capacitat d’inscriure una pràctica situada en debats més amplis sense diluir-ne l’especificitat. Davant d’una certa tendència a exportar narratives simplificades, Pagès Rabal proposa una complexitat que no es deixa traduir fàcilment. En la seva voluntat de fer visibles els dispositius del poder, l’obra corre de vegades el risc de quedar atrapada en el mateix règim de visibilitat que critica. La sofisticació formal, la densitat conceptual i la inserció institucional poden, en determinats moments, esmorteir la fricció que el mateix treball intenta generar.

I, tanmateix, és precisament en aquest límit on la seva pràctica resulta més interessant. No quan explica, com quan desestabilitza. Quan el llenguatge es torna opac, quan la imatge no acaba de fixar-se, quan la història apareix com un camp en disputa més que com un relat donat.

Aquesta línia de treball troba una continuïtat precisa en la seva pròxima participació a la Biennal de Venècia 2026, on representarà el pavelló català amb Paper Tears, comissariat per Elise Lammer. Si a Feudal Holes abordava els dispositius històrics de control a través d’arquitectures i estructures de vigilància, a Venècia desplaça aquesta mateixa preocupació cap al paper com a tecnologia d’inscripció.

A partir de les filigranes conservades a l’arxiu del Museu Molí Paperer de Capellades —documents que es remunten al segle XII—, l’artista activa una lectura on allò visible i allò submergit, allò material i allò simbòlic, s’entrellacen. Les marques d’aigua, ampliades i animades en dibuix, so i projecció, operen com a empremtes d’un coneixement que no només es preserva, sinó que circula, es desplaça i es reconfigura.

Més que una nova direcció, Paper Tears condensa una deriva ja present en la seva pràctica, pensar la imatge no com a representació, sinó com a infraestructura. Una pràctica plenament situada que insisteix, sense resoldre-la, en una mateixa pregunta: sota quines condicions veiem, llegim i habitem allò que anomenem història.