Opinió
Quants amors toquen per barba?
Mentre passejo entre riuades de gent i parades que fan olor de paper i de flors, m’aturo davant d’un llibre d'un vermell fort, quasi insultant. A la portada, Cartas de amor, de Frida Kahlo (edició de Suzanne Barbezat per a Blume). El títol em fa pessigolles al cervell i em dispara una pregunta d’aquelles que ens fem a les tres de la matinada o després de la tercera copa de vi amb les amigues: Quants amors ens toquen per barba en aquesta vida?
Tenim la idea romàntica, i potser, una mica caducada, que només hi ha "L’Amor", així en majúscules i en singular. Hem sentit a parlar tant de l'amor de la nostra vida que hem acabat per creure que només n'hi ha un. Però obres aquest llibre i la Frida et desfà l'esquema en un segon. Ella no estimava poc, ni de mica en mica, ni amb por a la catàstrofe. Ella estimava amb una gana ferotge, gairebé indecent. I llegint les seves cartes, t’adones que la resposta a la meva pregunta no és un número, sinó una capacitat.
Tots coneixem el binomi Frida-Diego. Aquell "accident" més greu que el del tramvia, com deia ella. Però en aquestes pàgines descobrim que el cor de la Frida era un pis compartit de moltes habitacions. Hi ha lletres a l'Alejandro Gómez Arias, el primer amor de joventut; missatges carregats de desig per al fotògraf Nickolas Muray; paraules de fascinació per a dones com Chavela Vargas o Jacqueline Lamba, i una tendresa infinita per a amics que eren, en realitat, amors transformats.
I això m’ha fet pensar inevitablement en nosaltres. Vivim en l’era de l’amor líquid, del ghosting, dels vincles amb data de caducitat i de les etiquetes que fan més por que il·lusió. Sembla que estimar massa sigui sinònim d’ingenuïtat. Que demostrar interès sigui perdre poder. Que sentir profundament sigui quedar exposat.
I llavors apareix Frida —des d’una època més lenta, però també més crua— i et recorda que acumular grans amors no és cap fracàs sentimental: és haver viscut diverses vides dins d’una sola.
El que m'agrada de l'estil d'aquest recull és que no ens ven un amor idealitzat de pel·lícula de diumenge a la tarda. És un amor que cou, que t'obliga a escriure perquè el cos ja no pot contenir les paraules. Hi ha una vitalitat en la seva veu que connecta directament amb nosaltres, amb aquell primer amor, inocent.
Aquest article podria ser un drama, però avui és Sant Jordi i vull posar-me positiva. Quants amors ens toquen? Jo dic que tots els que siguem capaços de sostenir. Perquè la Frida ens ensenya que es pot estar trencada físicament, però tenir una arquitectura emocional indestructible. Ella escrivia cartes d'amor mentre el món es col·lapsava, i potser aquesta és la lliçó: l'amor (o els amors) és l'única cosa que ens manté amb els peus a terra quan el terra decideix desaparèixer.
No és un llibre, o no només, per a fans de l’art mexicà. És un manual i un recordatori per a aquelles que, com jo, mirem de reüll les aplicacions de cites amb un punt desconfiança, però encara ens emocionem quan veiem algú llegint al metro. És una invitació a ser valentes, a escriure "t'estimo" sense por a que ens deixin en "vist", perquè el valor no està en la resposta, sinó en la capacitat de sentir-ho.
Així que, aquest Sant Jordi, m'he regalat a mi mateixa aquest llibre vermell. Per recordar-me que no cal triar un sol camí, que la vida és massa curta per estimar amb prudència i que, si ens preguntem quants amors ens toquen per barba, la millor resposta sempre serà: un més.
Et poden
Interessar
...
