Exposicions
El pes de la fragilitat
L’exposició de Mikel Adán Tolosa a La Capella, que explora la tensió entre fragilitat i permanència a través de l’ús escultòric de la mantega i la pedra, es podrà visitar fins al 5 de juliol.
Una de les fascinacions de l’art contemporani actualment rau en la capacitat dels artistes per irrompre les bases conceptuals heretades. Bona prova d’això és la voluntat incansable de desafiar llenguatges, habitar nous espais i subvertir imaginaris, tal com demostra l’exposició de Mikel Adán Tolosa a La Capella.
La mostra, que té com a objectiu desafiar la duresa, estableix un diàleg entre materials a l’Espai Rampa de La Capella. En aquest context, l’artista prova de redignificar els cossos tous, frèvols però alhora confortables, que tradicionalment s’han mantingut al marge d’allò que s’associa amb l’escultura.
Amb la mantega com a principal protagonista i en diàleg amb la pedra local, Mikel Adán proposa una aproximació al territori català a través d’un herbari que reprodueix, en clau mantegosa, una varietat d’espècies de la flora autòctona. El jove escultor posa especial atenció en aquelles flors endèmiques en perill d’extinció que, de la mateixa manera que la mantega, des de la seva condició efímera es confronten amb la durabilitat de la pedra, històricament vinculada a la tradició escultòrica.
Aquest viver mantegós reprèn el fil que Manolo Hugué va començar a teixir als inicis de la seva trajectòria, tal com recull Josep Pla a La vida de Manolo. Hugué havia realitzat escultures de mantega als expositors de comerços de queviures i lleteries amb l’ànim d’obrir-se pas en l’aparador escultòric català. Vuitanta anys després, Mikel Adán recull aquest gest per vindicar aquests comerços que, cada cop més, semblen compartir el mateix recorregut vital que les flors mantegoses i endèmiques seleccionades pel jove artista calderí.
Així com va fer Hugué, Adán exposa algunes de les seves flors de mantega en aparadors d’aquests establiments. Un gest que no només assenyala la fragilitat estructural del comerç local, sinó que també posa en relleu la manca d’espais expositius que afronten la majoria d’artistes joves a Catalunya. Malgrat que el jove escultor ha desenvolupat, amb l’ajuda de Huaqian Zhang, un senzill procés de refrigeració que estabilitza parcialment la mantega, la transformació d’aquest material compostable amb el pas del temps és inevitable. Aquesta inherent alteració assumeix la condició precària que molt sovint acompanya la producció artística contemporània, marcada per la dificultat expositiva i, sobretot, d’emmagatzematge, que empenyen els artistes a treballar amb materials efímers.
Un dels aspectes més desafiants de la proposta escultòrica és el lúcid ús de la figuració. Per a Mikel Adán, la reproducció recognoscible de formes reals esdevé una eina imprescindible per aproximar el seu discurs al públic. En aquest sentit, la representació figurativa de flors autòctones funciona com a pont entre el llenguatge material i l’experiència perceptiva de l’espectador.
La mantega es consolida, així, com un material idoni per a l’articulació discursiva de l’exposició. Tot i això, es tracta d’un material problemàtic en si mateix: és un aliment que requereix una elevada producció ramadera i industrial. Conscient d’aquesta contradicció, l’artista ha optat per fer ús de minves de mantega industrials, incorporant així una reflexió sobre l’aprofitament de recursos en l’art contemporani.
Et poden
Interessar
...
