Notícies
El Guernica no es mou. Sixena sí. Per què?
Hi ha decisions que es presenten com a tècniques, però que en realitat són profundament polítiques. El debat sobre el trasllat del Guernica ho torna a evidenciar: allò que no es pot moure no sempre és el que és més fràgil, sinó el que és més sensible.
El Guernica no neix com una peça immòbil. Al contrari. És una obra concebuda per viatjar i per impactar. El 1937, Pablo Picasso la pinta per al Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París, en plena Guerra Civil. No era un objecte de contemplació silenciosa: era una arma visual, una denúncia. I, com a tal, es mou.
Després vindrà l’exili. El quadre inicia una llarga itinerància internacional —Europa, els Estats Units— fins a quedar-se durant dècades al MoMA de Nova York. Picasso havia deixat clar que no tornaria a Espanya fins que no hi hagués democràcia. I així va ser. El 1981, el Guernica torna finalment, primer al Casón del Buen Retiro i més tard al Museo Reina Sofía, on queda instal·lat com una peça central, gairebé sacralitzada.
Aquest recorregut no és menor. Parlem d’una obra que ha travessat continents, que ha estat muntada, desmuntada, transportada i reubicada en múltiples contextos. I ara, en canvi, se’ns diu que no es pot moure. Que el risc és massa alt. Que la conservació ho impedeix.
El debat s’ha reactivat perquè el govern basc ha demanat el trasllat temporal de l’obra amb motiu del noranta aniversari, "90 anys", del bombardeig de Gernika. La proposta no és menor, però tampoc extravagant: portar el quadre a Bilbao, al Guggenheim, un dels museus més prestigiosos del món. Un equipament amb tots els recursos tècnics, logístics i de conservació que es poden exigir avui. Costa d’entendre, doncs, que un trasllat puntual, sota protocols exhaustius, sigui descartat de manera tan categòrica.
Però llavors apareix la pregunta inevitable: per què altres obres sí que es mouen?
El cas de Sixena és paradigmàtic. Pintures murals arrencades, fragmentades, restaurades, traslladades i finalment retornades enmig d’un procés judicial i polític d’alta intensitat. Ningú no negarà la complexitat tècnica de l’operació. Però es vol fer.
En aquest context, també sorprèn l’esforç institucional que recau en figures concretes. El paper de Pepe Serra al capdavant del MNAC és paradigmàtic: sovint pràcticament sol en la defensa d’un criteri patrimonial coherent, enmig d’un ecosistema institucional que tendeix a esquivar el conflicte o a diluir-lo.
I és aquí on emergeix la incomoditat. No perquè les dues situacions siguin idèntiques —no ho són—, sinó perquè els criteris semblen variar en funció del context. Quan una obra no es mou, és per conservació. Quan una altra sí, és per restitució. En tots dos casos, els arguments són sòlids. Però també ho és la sospita que no són els únics.
El Guernica no és només una pintura. És un símbol d’Estat, una icona internacional, un relat polític consolidat. Moure’l no és només una operació tècnica: és alterar un equilibri simbòlic. Sixena, en canvi, entra en una altra categoria, la del litigi territorial, la reparació patrimonial, la disputa jurídica.
Obra de Joan Crous que a partir del 13 de juny s'exposarà a Banyoles.
En paral·lel, aquest noranta aniversari també està generant respostes des de la creació contemporània. L’artista català Joan Crous, establert a Bolonya, ha produït una obra monumental en vidre inspirada en el Guernica, presentada a la catedral de San Petronio. La peça, que es podrà veure aquest juny a Banyoles, funciona com un homenatge contemporani i materialment fràgil a una imatge que continua sent col·lectivament incandescent.
Potser, doncs, la pregunta no és si el Guernica es pot moure o no. Potser la pregunta és qui decideix quan una obra esdevé intocable i quan, en canvi, esdevé traslladable.
Perquè al final, més enllà de la conservació, el que es mou —o no— és el poder.
Et poden
Interessar
...
