Opinió
L’art dels cinc continents confrontats al Louvre
La galeria dita dels cinc continents ha obert el 3 de desembre del 2025 i és fruit de la col·laboració entre el Museu del Louvre i el Museu del Quai Branly-Jacques Chirac amb el mecenatge de la Fundació Marc Ladreit de Lacharrière. S’ha instal·lat en el Pavillon des Sessions al que també s’accedeix per la Porta dels Lleons a l’ala Denon del Louvre. Les 130 obres exposades venen del Museu del Louvre i del Museu del Quai Branly-Jacques Chirac, però també del Museu de les arts asiàtiques-Guimet, del Museu nacional de la Marina, de la Biblioteca Nacional de França, del Museu d’Aquitània, del de Boulogne-sur-mer i del de la República federal de Nigèria. Es tracta d’un projecte concebut el 2000, a l’època del president Chirac, que estava destinat a fer entrar obres d’art d’Àfrica, Àsia, Oceania i Amèrica en el sant dels sants dels museus francesos d’art occidental.
Les obres de la Galeria dels cinc continents estan agrupades en seccions dedicades a vuit temes universals: néixer i morir, creure, manifestar l’autoritat, consolidar el prestigi, orientar la sort, explicar el món, conciliar-se els elements, passar d’un món a un altre; de manera que es percebin les correspondències formals o simbòliques entre objectes que provenen de llocs i de temps molt allunyats.
La concepció museogràfica, clara i sòbria, ha estat l’obra de l’arquitecte Jean-Michel Wilmotte. Les obres dominen un espai neutre creat per a elles pensat perquè dialoguin visualment entre elles. Es poden mirar quasi de qualsevol costat i quan se n’observa una, no es pot evitar de veure la que està al costat o darrere. Totes les obres escollides són extraordinàriament belles estèticament. Es percep en cadascuna d’elles el sentit de la creació artística, tant més forta com més allunyats entre ells són els llocs geogràfics o les cronologies de procedència. Malgrat tot, l’espectador roman desconcertat quan reflexiona sobre les raons de cada selecció. Perquè no es tracta ni tan sols d’invitar el visitant a una comparació tradicional de formes i d’estils (com es manifesta en la idea de maternitat, per exemple, o en les representacions de poder). Les fitxes de cada obra es limiten a indicar l’origen geogràfic i la hipotètica datació així com la procedència col·leccionista. S’oblida, en canvi, la història -entesa com a història del temps humà- per a mostrar obres d’art que són filles d’aquella història. S’oblida i es passa sota silenci una història que és la d’una Europa que ha colonitzat per segles els altres quatre continents.
Et poden
Interessar
...
