Exposicions
Un món en lluita
En el moment de prendre possessió com a director d’art de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers manifestava que l’orientació que es volia donar al treball de la Fundació tenia una doble direcció: la de descobrir i potenciar els creadors joves i la de recuperar trajectòries, i concretament posava èmfasi en la generació d’artistes que van tenir el seu moment d’esplendor entre els anys vuitanta i noranta.
Fidel a aquest propòsit, a partir del 10 d’abril les sales de l’Espai Volart acolliran l’exposició que, sota el títol Un món en lluita, serà la primera gran mostra retrospectiva dedicada a Esther Boix i Pons i ho farà coincidint amb el centenari del seu naixement el 26 de març de 1927. Després d’estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona —lloc en el qual va rebre una formació d’orientació academicista que ella considerava inútil per a allò que volia fer i que va haver de desaprendre—, Boix va fundar el Grup Postectura juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó, Josep Maria Subirachs i Josep Martí Sabé, i els pintors Joaquim Datsira i Ricard Creus. Precisament, Bernat Puigdollers ha estudiat a fons l’obra d’aquest grup, sobre el qual ja va comissariar una exposició al Museu d’Art de Girona el 2022.
L’obra d’aquests primers anys es caracteritza per una paleta fosca i una mirada dura, enclavada dins d’un realisme naturalista que, en paraules de Puigdollers, és reflex d’una societat immersa en la misèria dels anys de la postguerra: interiors humils, fam i buidor existencial. El fet de rebre una beca del Govern de França, que el 1953 la va dur primer a París i després a emprendre una autèntica gira per Londres, els Països Baixos i Itàlia, li va suposar obrir-se a un món nou orientat a l’enriquiment intel·lectual i sensible. El seu matrimoni el 1956 amb Ricard Creus i el seu trasllat a Milà, on participen activament en la vida cultural de la ciutat, tenen com a conseqüència que la seva pintura es torna molt més oberta i vitalista i evoluciona cap a un estil expressiu amb una forta càrrega de crítica social. De fet, segons Puigdollers, Boix entén la pintura com una eina de reivindicació dels drets i les llibertats individuals i col·lectives, i participa activament en iniciatives com Estampa Popular Catalana i en la lluita antifranquista. En les obres d’aquest període, des d’un estil figuratiu amb formes contundents i colors intensos, domina la denúncia de les injustícies socials que la dictadura franquista comportava i es qüestionen els rols de gènere tradicionals, especialment la sensació de reclusió que pateixen les dones. Cal posar èmfasi en el fet que, guiada pel desig de posar l’art al servei de les persones, Ester Boix, juntament amb Ricard Creus, va ser fundadora de l’Escola d’Expressió L’ARC, i la publicació del llibre L’art a l’escola va tenir una gran influència en els estudiants del moment.
A partir de finals dels anys setanta, la seva obra agafa una nova orientació i entra en l’etapa que ella mateixa anomena “l’hora del cant”. Es tracta de peces en què el tema dominant és el paisatge, on es detecta una forta consciència ecològica; en moltes d’elles es persegueix la fusió entre l’ésser humà i la natura i el lirisme guanya protagonisme.
L’any 1994 la Fontana d’Or de Girona li va dedicar una retrospectiva i el 2006 el Museu d’Art de Girona va organitzar l’exposició Ester Boix: miralls i miratges. La retrospectiva Un món en lluita, que es podrà veure fins al 12 de juliol a l’Espai Volart, fa justícia a una de les artistes més interessants del panorama artístic català del segle XX.
Et poden
Interessar
...
