Àngel Jové ‘De Intactu’ al Museu Tàpies

Al Museu Tàpies es fa entre març i setembre d’aquest any 2026 la primera gran retrospectiva d’Àngel Jové (Lleida, 1940 – Girona, 2023), amb comissariat de Maria Josep Balsach, on es pot veure una part de la seva producció des de la sèrie Metafísica (1975) fins als últims paisatges abstractes de la sèrie Über alles (2021). L’exposició ocupa les dues plantes del museu i ofereix una visió total de la pràctica artística de Jové. A criteri de la comissària, la mostra s’articula de manera anacrònica, creant amb les obres de Jové una mena de constel·lacions interrelacionades que fan dialogar present, passat i futur. Dibuixos, fotografies, pel·lícules, escultures i sèries infinites construeixen un univers únic, un espai on es mostra la seva essència creativa.

Considerat un dels creadors més enigmàtics dels anys setanta, Jové va transitar entre l’art povera, l’informalisme i el conceptualisme amb obres pictòriques, la fotografia polaroid, la poesia, la paraula, la matèria i els objectes. Hi ha una aurèola d’enigma al voltant de la seva figura causada per la pròpia imatge que va projectar a les pel·lícules de Bigas Luna, Bilbao i Caniche sobretot, on el personatge i l’actor semblaven la mateixa persona. Per altra banda, era un artista que va defugir tenir massa presència pública, potser com a reacció a aquesta activitat com a actor. El personatge va situar-lo en una zona fosca de l’imaginari romàntic, fet de passions límit, però en realitat —i així queda demostrat en el llibre fet amb motiu de l’exposició— era una persona molt generosa, compromesa i compassiva cap als altres. Estranya contradicció: ajuntar la passió amb la compassió.

Jové també és reconegut per haver participat, juntament amb Antoni Llena, Silvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta (Zush, Evru), en l’anomenat grup del Maduixer. Aquest no és el moment de revisar la importància d’aquest moment, però tots comparteixen un mateix sentit de l’evanescència formal amb els materials i una forta càrrega de continguts.

• Àngel Jové. Sense títol. Sèrie Metafísica III (1975). Col·lecció família Bartolozzi.

Les obres objecte-escultòriques en la producció d’Àngel Jové són escasses, però hi són. Els objectes l’interessaven per la seva fascinació per l’ofici d’arquitecte, que va començar a estudiar però que no va practicar professionalment. Aquesta dimensió es correspon amb dues exposicions, tal com demostren les peces que va fer per a 21 objectes i Malenconia(2002) i també a l’exposició Über Alles, on va col·locar una cadira i una taula de fusta embolcallades amb un filferro espinós, d’aquells que delimiten els espais entre la llibertat i la reclusió.

Amb el suport tècnic de Santi Roqueta i en col·laboració amb Silvia Gubern va dissenyar la llum de taula per al Zeleste de 1969 i Babel de 1971. No és casual que en ambdues la lluminositat fos matisada amb alabastre, fins al punt que quan es promocionaven per ser venudes es parlava del seu bon ús per fer confidències i fins i tot converses més privades.

L’espai també és part del seu treball a la pintura i als paisatges de les sèries, però on apareix com a gran protagonista és a La mirada perduda (2000), una exposició feta en un espai singular com és el dipòsit d’aigua de Lleida. Un espai en record d’un altre.

Considero l’obra La mirada perduda com una de les millors obres d’Àngel Jové de l’etapa anterior a les sèries. La captació de l’espai amb unes fotos-dibuixos ha fet un veritable llibre d’artista que transporta l’espectador als vapors d’aigua barrejats amb els de la memòria. Considero que és un punt i a part. Com si hagués tancat una ferida. Com si volgués la dissolució de la memòria a manera de fum o vapor, afegint ombra sobre l’ombra dels records, i comencés només a esguardar l’horitzó a les seves sèries —cercant què?

De Intactu

El títol de l’exposició De Intactu dona a entendre moltes coses. M’agrada pensar que podria fer referència a allò que continua sempre idèntic a si mateix, sense afectacions greus, més enllà dels avatars de l’existència o davant d’una situació difícil. També entenc que es pot referir a una manera de fer que es manté en el temps sense massa alteracions. En el pla emocional també pot tenir un sentit de resiliència, una manera de resistir les davallades, les desgràcies i sortir-ne indemne.

Tenint en consideració que una vegada va entrar a la seva vida una càmera de vídeo comprada per Jordi Galí, amb la qual el grup va fer la primera obra d’art audiovisual a Espanya, Primera Muerte (1969). La idea d’una primera mort suggereix permanència, continuïtat intacta d’allò que era viu.

La seva dèria de treballar amb sèries també indica continuïtat: des de Versus Limbus (2008) a la Fundació Suñol, que constava de 350 peces; després amb la sèrie The Rags of Time (2011) de 70 obres; i la tercera sèrie i última que va fer amb el títol de Über Alles (2020) de 52 obres. Sèries que treballa sota la llum protectora dels seus poetes de capçalera: Màrius Torres, T. S. Eliot, John Donne, Cesare Pavese i Paul Celan.

En aquestes, l’horitzó és un contínuum etern, amb voluntat d’infinit, com si res pogués aturar el seu creixement, la seva extensió: una línia perpètua que no pot ser alterada ni pel temps ni per les circumstàncies, per sempre, sensa fine. Paradoxalment, quan no hi ha principi ni final, com en aquestes sèries, el que es fa valdre és l’instant del present: un present etern. Res pot afectar-les i restaran inalterables: De intactu.

• Àngel Jové. Sense títol (1990). Col·lecció particular, Girona.

Figures sense rostre

Un dels quadres més coneguts, utilitzat per a la promoció d’aquesta exposició al Museu Tàpies, és un manifest de desidentitat i correspon a l’època de la sèrie Metafísica de 1975. Veiem cinc figures: quatre d’elles porten el rostre cobert per cabells i una dona asseguda amb una vena al cap. Sembla una foto familiar, però no podem identificar les persones.

La mateixa absència de rostres que veiem en el quadre anterior apareix en una altra obra de la sèrie Metafísica III (1976), on apareix un dels seus poetes de referència en aquests anys: Màrius Torres. Sis persones sense rostre i només el poeta que sí que es reconeix. En ambdues obres, l’emulsió de vernís enfosqueix l’escena fotografiada i la fa mortuòria.

El seu amic Antoni Llena interpreta aquesta absència de rostres i diu que Jové pinta el no-rostre de les coses. Potser es tracta de posar en relleu una expressió “angelicajoveniana” quan diu que “res és d’un mateix”. Jové sempre ha volgut insistir que en la creació preferiria no intervenir massa en l’obra, i li agradava dir que fins i tot no fer-la, que ell fa poca cosa.

Potser desitja el complement de l’altre, del que mira. No és aquest assemblatge el que busquem sempre quan passegem per una exposició? No fem res més que cercar una absència, un buit, una fissura per poder fer-ne una projecció sentimental cap a les obres, cap a l’autor, cercant una sintonia visual amb l’altre, tal com ens agradaria fer-ho amb tot.