“Cal abraçar la ruralitat i aprofitar les avantatges de la perifèria”: Jaume Vidal obre una nova etapa al Lo Pati

El Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, situat a Amposta, orienta la seva programació de 2026 cap a una mirada oberta al Mediterrani, entès no només com un espai geogràfic sinó com un territori compartit de circulació cultural, històries creuades i noves formes d’imaginació artística. El centre proposa així una reflexió sobre el mare nostrum com a generador de relats híbrids, mobilitats i transformacions socials que continuen redefinint la cultura contemporània.

La nova línia programàtica respon als eixos impulsats pel nou director del centre, Jaume Vidal, en col·laboració amb l’equip de Lo Pati. La seva proposta situa el Mediterrani com a marc conceptual des del qual pensar les pràctiques artístiques actuals, posant en diàleg artistes, comunitats i territoris que comparteixen aquesta conca cultural.

Al llarg de l’any, el centre desplegarà una programació que reunirà prop d’una setantena d’artistes, consolidant Lo Pati com un espai clau d’exhibició, investigació i producció artística a les Terres de l'Ebre. Exposicions, instal·lacions, accions comunitàries, concerts i festivals configuraran un calendari divers que reforça el paper del centre com a plataforma de creació contemporània arrelada al territori però connectada amb dinàmiques culturals internacionals.

Entrevista a Jaume Vidal: Nova etapa al Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre

Quins són els canvis que vols dur a terme respecte a l’etapa anterior?

No podria tenir més respecte per la feina que han fet les tres persones que m’han precedit en la direcció. Valoro profundament cadascuna de les seves accions al capdavant de Lo Pati. De fet, en els propers anys hi ha ben poc que voldria esmenar: la meva voluntat és donar continuïtat als projectes ja arrelats, tot intentant dotar-los d’estructures més desjerarquitzades i obertes.

Quines són les principals prioritats estratègiques del teu projecte?

Per dinamitzar un centre d’art a les Terres de l’Ebre no es pot obviar el context. Cal abraçar la ruralitat i entendre les potencialitats de la perifèria. El meu interès —i espero que també el dels nostres públics— és fer un gir respecte al focus eurocentrista que sovint domina les pràctiques artístiques contemporànies i obrir la mirada cap a un redescobriment de les cultures que ens han configurat històricament. Moltes d’aquestes cultures tenen l’origen en processos de mobilitat i d’intercanvi compartits dins del Mediterrani.

De cara als pròxims tres o quatre anys, quina és la visió que tens per al centre?

Lo Pati ha construït al llarg dels anys una idiosincràsia pròpia gràcies a projectes molt situats en el territori. El nostre objectiu és consolidar aquesta identitat i, alhora, convertir el centre en un node de connexió entre artistes, agents culturals i projectes de diferents regions de la Mediterrània.

Quin tipus de programació vols potenciar especialment?

Hi ha un esforç clar per visibilitzar totes aquelles accions que tenen lloc en un centre d’art i que van més enllà de les pràctiques estrictament expositives. Parlo de mediació, formació, recerca, processos de treball, publicacions —tant divulgatives com acadèmiques— o residències artístiques. Totes aquestes dimensions formen part essencial de la vida del centre.

Tens previst mantenir línies o cicles fixes com residències, festivals o projectes educatius?

Sí, els projectes ja arrelats continuaran sent una part fonamental de Lo Pati. Entre aquests hi ha mónFILMAT, L’Aula a Lo Pati, Feme in Arts, Els Ports, Natura i Arts, la BIAM i, si em permeteu el luxe d’esmentar-lo també, el festival Eufònic.

Aquest any, a més, estem molt satisfets de veure la bona acollida que està tenint Lo Safareig, una programació continuada entre mediació artística i formació. El nom ja dona pistes del seu esperit: el safareig és un espai de transmissió horitzontal del coneixement, productiu però també lúdic, voluntari i col·laboratiu.

Vols donar més visibilitat als artistes consolidats o als emergents?

És una pregunta provocadora —podríem incendiar l’entrevista parlant de si els artistes consolidats han deixat mai de ser emergents en un context on sovint es reclamen millores com l’IVA cultural però les respostes són escasses. Però entenc la intenció de la pregunta. A les Terres de l’Ebre les plataformes de difusió artística són limitades: hi ha pocs espais expositius, molt poca crítica d’art i escasses estructures de suport. Davant d’aquesta realitat, Lo Pati ha de tenir en compte tota mena de manifestacions artístiques, independentment de la trajectòria dels artistes.

Quina és la teva estratègia per atraure nous públics?

La població de les Terres de l’Ebre ha canviat molt en les darreres dècades. Aproximadament un 35% de la població té trajectòries migratòries: ex-pats, persones refugiades o en trànsit. Si els relats que proposem no interpel·len aquesta realitat, i si les seves experiències no formen part de la nostra programació, estem perdent una oportunitat clara d’arribar a nous públics.

Quines accions de mediació i educació cultural consideres essencials per aconseguir-ho?

Hem de tenir molt present que no podem donar res per descomptat. No podem assumir que totes les persones que visiten el centre o reben la nostra informació tenen els mateixos coneixements previs. Com a professor, crec molt en la idea de la transposició pedagògica: el coneixement ha d’estar sempre disponible i accessible. Si utilitzem un registre inadequat, només aconseguirem augmentar la distància amb el públic. En projectes com Lo Safareig això es fa especialment evident.

Com tens previst gestionar els recursos limitats del centre?

El primer és entendre quin tipus de centre som, amb quin equip comptem i amb quins recursos treballem. A partir d’aquí, es tracta d’adaptar el projecte a aquesta realitat i actuar amb coherència.

Quins riscos creus que poden marcar aquesta nova etapa?

Vivim en un context complex: la guerra, l’auge de l’extrema dreta, el canvi climàtic, l’IVA cultural, la precarietat del sector creatiu, la dificultat d’accés a l’habitatge, l’extractivisme o la fragilitat del Delta de l’Ebre. Molts d’aquests riscos no els podem controlar directament, però sí que podem afrontar la seva incidència a través del treball cultural i dels projectes que proposem.