Quan la pintura deixa de ser finestra amb els Nabís

L’exposició Els Nabís: de Bonnard a Vuillard convida el visitant a endinsar-se en l’aventura artística d’un col·lectiu que, a les acaballes del segle XIX, va transformar de manera decisiva el rumb de la pintura moderna. Aquest itinerari expositiu, comissariat per Isabelle Cahn, que es podrà visitar del 6 de març al 28 de juny a la Fundació Catalunya La Pedrera, revisita l’aposta radical d’uns creadors que van situar l’emoció, la subjectivitat i la intimitat quotidiana al centre de l’experiment estètic. En distanciar-se del naturalisme dominant, els Nabís van obrir camins nous que anticiparien moltes de les inquietuds formals i conceptuals de les primeres avantguardes del segle XX.

A finals del segle XIX, a París, un grup d’artistes que es feien dir els Nabís —“profetes”— va entendre que la pintura no havia de ser una finestra oberta al món, sinó una superfície capaç de revelar una mirada interior. Davant el naturalisme i l’obsessió per la llum impressionista, figures com Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Maurice Denis o Paul Sérusier van apostar per una revolució silenciosa però decisiva.

La seva modernitat no rau en l’escàndol, sinó en la convicció que el quadre és, abans que res, una superfície plana coberta de colors disposats amb un ordre determinat —tal com defensava Denis. Colors intensos i sovint no naturalistes, formes simplificades, espais sense profunditat il·lusòria: tot al servei d’una experiència emocional i simbòlica. La vida quotidiana —interiors domèstics, escenes íntimes, instants aparentment banals— es converteix en territori poètic.

Els Nabís també van diluir fronteres entre pintura i arts decoratives, integrant cartellisme, il·lustració i disseny en una mateixa concepció estètica. Aquesta voluntat d’unir art i vida, sumada a la influència del japonisme i al seu esperit simbòlic, els situa com un pont imprescindible cap a les avantguardes del segle XX. Potser no van fer soroll, però van canviar la manera d’entendre què és —i què pot ser— la pintura.

Organitzada amb el suport excepcional del Musée d’Orsay, la mostra ofereix un recorregut pels fonaments estètics, les influències i els conceptes que defineixen l’univers dels Nabís. A través d’una selecció àmplia i significativa d’obres, revela la riquesa formal, la pluralitat de llenguatges i la força creativa d’un moviment decisiu en el pas de l’impressionisme a les primeres avantguardes del segle XX.

• Félix Vallotton, Misia à son bureau, 1897.

L’exposició posa el focus especialment en dues figures cabdals: Pierre Bonnard, amb la seva investigació subtil sobre la llum i l’autonomia del color, i Édouard Vuillard, que converteix l’espai domèstic en un escenari d’introspecció i densitat psicològica.

Difícilment es podria imaginar un marc més adient que la Casa Milà per acollir aquesta proposta. Com els Nabís, l’edifici participa d’una mateixa voluntat: dissoldre les fronteres entre art i vida i entendre la creació artística com una experiència total que impregna l’espai quotidià.

La Fundació Catalunya La Pedrera impulsa a la Casa Milà la primera exposició íntegrament dedicada als Nabís que es presenta a Barcelona, reunint més de 200 obres d’artistes actius a França entre 1888 i 1900. El recorregut no es limita a la pintura: inclou també dibuixos, gravats i escultures, i posa en relleu la dimensió transversal del moviment. Més enllà del llenç, els Nabís van explorar àmbits com el disseny de papers pintats, tapisseries, paravents, objectes manufacturats i la decoració d’interiors, reafirmant la seva voluntat d’integrar art i vida.

La mostra desplega els principis estètics, les influències i els conceptes que van definir el grup, i evidència, a través d’un ampli conjunt d’obres, la seva riquesa formal i la seva capacitat d’innovació. En aquest context, els Nabís emergeixen com a figures determinants en la transició de l’impressionisme cap a les primeres avantguardes del segle XX, protagonistes d’un moment clau en la construcció de la modernitat artística.

El recorregut expositiu s’articula en nou seccions temàtiques que ressegueixen els grans eixos de la producció dels Nabís i permeten entendre, alhora, les complicitats estètiques del grup i les singularitats de cadascun dels seus membres.

• Pierre Bonnard, La place de Clichy, 1898.

La mostra s’obre amb el cercle dels Nabís, que contextualitza els vincles personals i intel·lectuals que van donar forma al moviment, i continua amb una revolució estètica, on s’evidencia la ruptura amb el naturalisme i la defensa d’un llenguatge plàstic basat en el color, la síntesi formal i la subjectivitat.

L’itinerari s’endinsa després en la vida parisenca i en l’univers de teatre, música i espectacles, àmbits fonamentals en l’imaginari visual del grup. El capítol dedicat al simbolisme —entre esoterisme, somni i misticisme— revela la dimensió espiritual i poètica de la seva obra, mentre que els apartats centrats en paisatges i jardins mostren la seva particular lectura de la natura.

La voluntat d’integrar art i entorn es desplega amb força a la decoració moderna, i culmina amb dues seccions que condensen bona part del seu ideari: la representació de la vida quotidiana, convertida en espai d’intimitat i introspecció, i la Mediterrània, entesa com a territori de llum, color i plenitud sensorial.

“Recordem que un quadre —abans de ser un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota— és essencialment una superfície plana coberta de colors disposats en un ordre determinat.” Maurice Denis, l’any 1890.

Els Nabís: de Bonnard a Vuillard
La Pedrera
Barcelona
06.03.2026 al 28.06.2026