Teresa Gancedo i l’art com a espai de revelació

Teresa Gancedo inaugura una nova etapa cultural a la Fundació Vayreda d’Olot amb l’obertura del cicle Verònica. Dones visionàries, un projecte que proposa entendre l’art com a espai de revelació, experiència vital i coneixement sensible, sota el comissariat de Natàlia Chocarro. La iniciativa s’enceta amb una exposició dedicada a una de les veus més singulars de la pintura contemporània, que es podrà visitar del 31 de gener al 12 d’abril. El cicle continuarà posteriorment amb les mostres de Magda Bolumar, Josefa Tolrà i Joana Cera, configurant un recorregut coral per pràctiques femenines que han desbordat els relats canònics de la història de l’art.

L’obra de Teresa Gancedo es construeix des d’un llenguatge lliure, eclèctic i profundament íntim, que travessa disciplines diverses —pintura, dibuix, gravat, ceràmica, collage, instal·lació i intervenció— sense jerarquies ni fronteres rígides. La seva pràctica artística s’arrela sovint en materials humils i elements quotidians, transformats en portadors de sentit a través d’un univers simbòlic dens i persistent. En aquest espai, la memòria personal esdevé matèria activa i dialoga amb experiències col·lectives, creant un relat visual que oscil·la entre el record, el mite i la intuïció.

Un dels trets més definitoris del seu treball és la presència d’una iconografia onírica i simbòlica, on imatges religioses, populars i històriques conviuen amb elements naturals —flors, animals, formes vegetals— i configuren escenaris carregats d’ambigüitat i significat. A través d’aquest entramat de signes, Gancedo no ofereix lectures tancades, sinó que proposa una experiència poètica de la realitat, un espai obert a la interpretació on la mirada de l’espectador és convocada com a part activa del procés de sentit. La seva obra no il·lustra, sinó que suggereix; no afirma, sinó que deixa entreveure.

Teresa Gancedo s’inscriu així en una genealogia singular de creadores que han entès la pintura com una forma de coneixement i no només com un exercici formal. Al llarg de més de cinc dècades de trajectòria, ha anat construint un univers poblat de senyals mínims, tensions subtils i equilibris fràgils que, en desplegar-se sobre la superfície pictòrica, adquireixen una presència d’una intensitat inesperada. En la seva obra, el fet visible, l’espiritual i l’intangible es fonen sense estridències, configurant un territori on la imatge es manifesta com a revelació.

Apropar-se a la seva pràctica implica accedir a una manera particular d’habitar el món, on la percepció no és un acte immediat, sinó un exercici de lentitud, escolta i silenci. En els llenços de Gancedo, la imatge no emergeix com a resultat d’un procés racional ni com a expressió d’un gest espontani o voluntarista; la seva gènesi s’arrela en un espai latent, situat entre la vigília i el somni, on la memòria, l’experiència i la intuïció esdevenen matèria creadora.

El títol del cicle, Verònica, remet al concepte de vera icon, la "imatge autèntica", i a la idea d’una imatge que no es limita a ser representada, sinó que es revela per contacte, com una empremta, com una presència que deixa rastre. Des d’aquesta perspectiva, cada exposició es concep com una experiència de proximitat i intensitat: més que articular un relat cronològic o retrospectiu, el projecte convida a una trobada directa amb l’obra i amb allò que hi persisteix com a memòria, absència i temps sedimentat.

Tal com apunta la comissària Natàlia Chocarro, el cicle proposa “un viatge interior pels itineraris creatius de quatre artistes que s’apropen al món des d’una mirada singular i estableixen un vincle profund entre pràctica artística i experiència vital”. Teresa Gancedo, Magda Bolumar, Josefa Tolrà i Joana Cera comparteixen una manera d’entendre l’art com un espai de contemplació i revelació, on el gest esdevé pensament i la mirada obre zones de sentit que desdibuixen les fronteres entre la cosa visible i el fet intuït.

En les seves pràctiques, la llum —tant la pròpia com la que emana de l’entorn— actua com a matriu d’un coneixement sensible, fruit d’una relació oberta, vulnerable i permeable amb el món. L’obra d’aquestes quatre creadores evidencia que la forma no és només el resultat d’una construcció formal, sinó també petjada de vida, experiència i consciència, una empremta que persisteix més enllà de la matèria i que interpel·la, encara avui, la nostra manera de mirar.