Exposicions
Helena Almeida transforma la mirada amb cos i gest a Prats Nogueras Blanchard
Entre gest, espai i desaparició, una pràctica radical que redefineix els límits de la representació.
Helena Almeida (Lisboa, 1934 – Sintra, 2018) ocupa un lloc fonamental en la història de l’art contemporani portuguès i internacional. Al llarg de més de cinc dècades, la seva pràctica va erosionar deliberadament les fronteres entre disciplines per donar forma a un llenguatge propi, rigorós i essencial, en què el cos, l’espai i el gest esdevenen matèria de pensament i acció.
Prats Nogueras Blanchard presenta fins al 29 de gener Sostenir la línia amb els meus dits, l’exposició inaugural dedicada a l’obra d’Helena Almeida a la galeria de Barcelona. Aquesta primera presentació del seu treball en aquest espai proposa una lectura precisa d’una artista clau, la pràctica de la qual articula fotografia, cos i gest com a eixos estructurals d’una investigació sostinguda sobre els límits de la representació.
Helena Almeida, S/Título, 1975.
A partir de finals dels anys seixanta, Almeida inicia una exploració radical sobre la naturalesa mateixa de l’obra d’art, integrant fotografia, dibuix, pintura i performance en una pràctica indissociable. En aquest procés, el seu propi cos esdevé element central, no com a subjecte autobiogràfic ni com a autoretrat, sinó com a instrument de mesura, d’acció i de resistència. Les seves imatges —majoritàriament en blanc i negre i subtilment intervingudes amb pintura o gestos mínims— funcionen com espais de tensió on el cos opera gairebé de manera abstracta, activant el límit del quadre i del suport.
El conegut enunciat "la meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra" sintetitza una concepció de l’art entesa com a experiència alhora física i intel·lectual. És en el diàleg constant entre cos i espai —sempre el del seu propi estudi—, entre gest i frontera —captats amb una precisió gairebé ritual pel seu marit, Artur Rosa—, on Almeida construeix una poètica de l’afirmació i la desaparició. Les seves obres traquen un moviment incessant d’entrada i sortida del quadre, d’ocupació i alliberament de l’espai, redefinint així la posició de l’espectador i l’acte mateix de mirar.
Helena Almeida, Sem título, 2004.
Helena Almeida no és pintora, ni ballarina, ni fotògrafa, però dialoga amb tots aquests llenguatges per desplaçar-los. Des de fa més de quaranta anys, va desenvolupar una narrativa obstinada i meticulosa, sempre en el mateix taller, amb ella mateixa com a matèria i amb un únic còmplice. Minuciositat extrema, atenció radical a l’instant capturat, moviment contingut, muntatge rigorós i una radicalitat silenciosa defineixen una obra que s’inscriu en el temps i en el gest, i que continua interpel·lant la mirada contemporània amb una intensitat intacta.
Et poden
Interessar
...
