Treure el cap a l'interior

L’Espai Isern Dalmau de Barcelona en col·laboració amb la Galeria Miguel Marcos presenta l’exposició [NO] Treure el cap a l’Interior de Bernardí Roig. La mostra consta de quatre vídeos i una instal·lació anomenada El cap de Goya (2020). A l'entrada l'escultura d'un Sísif contemporani sembla destinat a arrossegar un feix de neons de colors amb la resignació de la culpa. Bernardí Roig ens repta llançant-nos a una llum que si no la sabem veure, la portarem a sobre com un sac feixuc tal com li passa a la figura que ens rep a l'entrada d'aquesta exposició.

Tot seguit, rostres i caps, ens guien per tal de fer el recorregut molt pensat per l'artista i ens trobem amb l'obra “El naufragi del rostre” (2015) un autoretrat que ens mira i que evoluciona d'aspecte lentament durant 365 dies, al fons el rostre del seu pare, dibuixat sense tocar el paper, deixa la impremta icònica d'un rostre lleuger, evanescent com el d'un sudari.

Sala endins, rere els primers rostres, apareixen més caps. A l'esquerra “Repulsion exercises” (Salomé), 2006, aquí no hi ha safata de plata amb el cap del profeta. Ni mare a qui portar-li el cap decapitat. Veiem un cap de bronze que rodola empès per les puntades d'una dona amb tacons alts, el vexa i orina sobre ell.

També la micció és l'eix del següent vídeo “Compte amb el cap” (El bany d'Acteó) una versió invertida del mite grec de la pluja daurada referida a la història de Diana. Veiem una escultura masculina tancada sota una reixa enmig de l'asfalt d'una gran ciutat. El centaure urbà és reclòs com va ser tancada Diana en una cel·la de bronze pel seu pare. Sobre el seu rostre cau una pluja d'aurada, alliberadora. Tal com Zeus va fer transformant-se en una pluja d'or per entrar a la cel·la de Diana fecundant-la.

Entre els dos vídeos hi ha una instal·lació que sembla un punt i a part “El cap de Goya” (2020) que fa referència a un fet històric. Goya mor en l'exili a Bordeus, ningú reclama el seu cos fins seixanta anys després, quan s'obre la tomba i apareixen els restes del cos, però el cap no hi és. Potser una conseqüència d'haver conreat la part fosca de l'existència. Sobre aquesta decapitació Bernardí Roig fa trenta dibuixos amb la intenció d'imaginar el retrat possible del cap absent, són dibuixos lleugers quasi cal·ligrafies, a diferència dels 3 kg que pot pesar un cap d'adult, per cert, el mateix pes que té l’estàtua dels premis de cinema que porta el seu nom.

Una figura asseguda davant dels dibuixos té els ulls ferits i daurats, potser el rastre d'uns fermalls d'or i tot sembla una nova al·legoria mítica, la de Èdip, i l'incest amb Iocasta, la seva mare. Sembla dic, perquè en el context de l'obra sobre el cap de Goya considero que és més una corroboració que la mirada no és sempre cap enfora, sinó també cap endins.

Ho demostra el fet que davant de la instal·lació, Bernardí Roig ens explica que aquesta absència del cap robat i perdut, dona peu a què cada un de nosaltres faci l'exercici de retrobament i contemplar el seu pensament, la mateixa ment, el mateix cervell. És una invitació a treure el NO, d'eliminar la negació inicial de deixar-la com “Treure el cap a l’Interior”, això em van animar a fer la seguen aproximació interpretativa.

Una manera de treure el cap a l'interior és a través del que podríem anomenar l'acefàlia mística. El cap tallat i la seva iconografia l'hem vist amb el Baptista com a venjança, però també pot ser una font de coneixement. Aquesta iconografia la trobem a occident amb el monjo escapçat de Zurbarán, aquest, contempla el propi cap tallat, diguem que es contempla a si mateix en un exercici de plena consciència. Francesc Torres va fer servir aquesta imatge per a la seva instal·lació ”Perdre el cap“ al Tecla Sala (abril 2.000), una figura de vidre del cos del monjo pintada a mida natural, mentre el cap gira i gira sobre una cinta transportadora de maletes d'aeroport. També trobem quelcom semblant a orient amb Chhinnamasta, una deessa hindú tàntrica que es decapita a si mateixa tallant la il·lusió de l'ego, del jo i la boira dels pensaments, que no connecten o no poden connectar directament amb la veritable realitat del mateix ésser.

 Ambdós casos s’indica la necessària acció virtuosa que es desprèn d'aquest mirar a l'interior que ens proposa el títol de l'exposició, és una invitació a endinsar-nos a la nostra ment, és una autoconsciència necessària, però, encara més, és també una manera de recordar-nos que si contemplem en quietud, interiorment el nostre centre de consciència, el nostre interior amb la ment despullada, que va més enllà de les maneres convencionals de pensar, penetrarem en la "foscor del no-saber", en la qual es renuncia a tota aprehensió de l'enteniment rutinari i on només és possible l'escolta, el silencia-ment contemplatiu de qui som.

El recorregut finalitza amb una clicada d'ull pròpia de la condició postmoderna: “la joie de vivre” (2018), una doble citació, un homenatge al conegut quadre de Matisse a on i trobem també l’esbós de la seva dansa de dones amb cossos generosos celebrant la vida, tal com les veiem dansant a la “Tabacalera” de Madrid, l'escenari postmodern per excel·lència, ara abandonat. Aparentment, una “sortida de camp” de l'artista en el recorregut que fins ara ens havíem marcat, però no tant, perquè potser, com pretenia Matisse, és una invitació a deixar-se portar, un cant a l'existència a conseqüència d'aquest treure el cap a l'interior.