El retorn de la forma

La Galeria Bombon Projects de Barcelona va obrir la temporada 2025/26 amb una exposició d'Eva Fàbregas (1988), aquest mateix any i coincidint amb Arco, vam poder veure la seva obra i la seva performance al Centre Reina Sofia i més recentment a la Biennal de Bogotà. Considero que aquesta és una circumstància propícia per descriure i verificar l'interès que hi ha per part d'una generació d'artistes escultores a la qual pertany la mateixa Eva Fàbregas, com Teresa Solar o Nahalie Rey entre moltes altres que ens proposen un retorn, una recuperació del poder de la forma.

La desmaterialització proposada per l'art conceptual va fer de la forma quelcom prescindible o menor, no era substancial de l'obra d'art. Tot i que aquesta ha determinat l'escultura des que Aristòtil establia la relació “hylemorfica” entre matèria i forma, des de l'estatuària clàssica als 88 infinitius formalitzadors de Richard Serra, i com veiem fins avui mateix.

• Obra de Nathalie Rey.

Aquestes escultores han substituït la utilització convencional de fusta, pedra, marbre, ferro o bronze per materials dúctils com silicones, inflables, foam, làtex, molt mal·leables i adequats per realitzar unes obres en què predominen formes orgàniques relacionades tant amb la corporeïtat externa com amb els òrgans interns. La conseqüència és el predomini de formes arrodonides, oblongues, al·lusives al cos femení o també abstraccions zoomòrfiques o altres relacionades amb la naturalesa.

S'hi estableix una interacció hàptica amb l'espectador, s'incita a la tactibilitat a través de la percepció i els sentits, Natalie Rey, fins i tot, interactua amb suaus peluixos creats per ella i Eva Fàbregas, inclou la veu i el so per ressaltar la percepció total.

Teresa Solar treballa amb l' oquedat, l'estructura òssia i les formes blandiformes. A totes elles tenen en  comú que les seves escultures tendeixen a escampar-se, s'expandeixen o contrauen en grans instal·lacions que ocupen l'espai adequant-se al lloc.

• Obra de Teresa Solar.

Veiem com a matèria i forma es necessiten mútuament, es corresponen i l'elecció dels materials determina la capacitat de crear, per això altres artistes de la mateixa generació, que interpretarem en un altre moment com Laura Fluxà, Estela Rahola o Prosper Riba, han escollit la fragilitat del vidre com substància del seu treball.

En ambdós casos, és un veritable retorn a la Forma que era oblidada a favor de discursos sociològics, lingüístics, arxivístics de gran complexitat teòrica i aquest retorn ha estat per a elles un autèntic descobriment.

Una característica del temps en què vivim és que, per tal de l'extrema subjectivitat propiciada per la postmodernitat, es neguen els vincles amb la història i es posa com a únic argument el de l'autoria. Aquest apogeu del subjecte per sobre de totes les coses ha tingut una gran repercussió en la interpretació de la història recent de l'art.

La gran majoria s'han format a escoles de belles arts, però com passa amb l'estudi d'altres disciplines acadèmiques, els alumnes imposen que es respectin les seves opinions subjectives per sobre de les dades objectives del coneixement. Kant no és el que diu la història de la filosofia sinó allò que a mi em sembla que és. No és una exageració i per aquesta extrema subjectivitat no mostren reconeixement als antecessors i creuen que han nascut sense pares.

A més aquestes noves generacions d'artistes com a dones d'època associen la gran escultura contemporània feta de materials pesants a l' heteropatriarcat i no volen reconèixer deutes amb una cultura masculinitzada.

Com sabem no és així i entre els innombrables exemples d'escultors antecessors de la forma en destacaré alguns sobre els que he escrit i que pertanyen al nostre entorn més proper: l'escultor Gabriel, Tom Carr, Ralph Bernabei, Guillem Balmes, Bill Thompson, Joan Navarro, o Wilhelm Mundt en tots ells, les seves obres aconsegueixen la força potent de l'origen de la forma.

. Obra de Gabriel.

Entre ells destaco l'escultor Gabriel perquè ha convertit la noció de Forma i Preforma com a base teòrica i fonament de la seva obra, utilitzant materials com l'acer inoxidable, els claus, l'alumini, el plom, la fusta lacada o el metacrilat i a més, ha teoritzat a través de la seva extensa obra escrita proposant un nou Axioma de comprensió de l'art.

Crec que cal un acord, una concordança Intergeneracional, també de gènere, i per això vull recordar alguns llocs de trobada comuna, ho faré a través del crític Juan Eduardo Cirlot qui va escriure el 1955 “Morfologia i art contemporani”, un llibre que em va obrir moltes portes per a la comprensió de la Forma i que, atenent les seves premisses, aquest acord entre generacions seria perfectament possible. El meu admirat Cirlot aborda la relació entre Matèria, Forma, a través de nombrosos aspectes, però sobre tots ells, destacaré l'anàlisi de les estructures que es troben a la natura, inclòs el cos humà, la forma com a moviment congelat i la morfologia del microscòpic i la seva correspondència macroscòpica. Però, sobretot, proposa la recerca de significats en les formes i allò que a mi m’interessa sobretot, em refereixo a la matèria com a energia concentrada i la seva relació amb la psique humana i l'espiritualitat. Heus aquí la trobada.