Aureli Ruiz: el cultiu de si

Aureli Ruiz ha presentat al Centre d'Art Tecla Sala una performance com a finissage de l'exposició anomenada El Cultiu de si. La crònica ja s'ha fet a la revista Bonart tant a digital com paper.

Jo aquí vull centrar-me a la performance de clausura de l'exposició realitzada a l'espai “Observatori” comissariat, magníficament per la Teresa Blanch, que la va presentar com a Performance Eco-somàtica del lloc.

Vaig assistir-hi amb molt d’interès perquè intuïa que la seva acció seria concordant amb la meva consideració de l'art com a transformació, cosa que he escrit en altres ocasions, i en un llibre amb aquest mateix nom. La concordança inicial amb l 'Aureli, ve donada pel fet que estic proposant un art que afavoreixi “La cura de si” i per aconseguir-ho s'han de posar les llavors en el terreny fèrtil, ben adobat per al “cultiu”.

El cultiu de si és la base de la filosofia pràctica, els exercicis i les proposicions dels grans filòsofs de l'antiguitat estudiats en profunditat per Michel Foucault en el magnífic llibre “Hermenèutica del subjecte” o com Epicur, Sèneca, Epictet, Lucreci, Demòcrit i tots aquells que ens han proposat consells per saber viure i sobretot morir. Però, la urgència del tema, ha arribat a l'art contemporani i la necessitat ha fet que a més de Foucault, altres dos filòsofs coetanis hagin esdevingut referència per Aureli Ruiz, i acompanyen el seu treball i aquesta performance, em refereixo a Peter Sloterdijck i Marie Bardet.

En el cas del filòsof alemany Sloterdijck paraules com: canviar la teva vida, auto entrenament, l’esforç d'exercicis físics, artístics o intel·lectuals per tal de superar-se i trobar la mateixa naturalesa, tot va orientat a un auto exercici que modeli l’individu i la societat, afavorint un art per la trobada de l'origen i el bon cultiu de si.

Per aquest repte és fonamental la “Sofia” del cos, i és aquí a on apareix la filòsofa i dansaire canadenca Marie Bardet, citada per l'artista i la comissaria, que ens proposa la connexió entre el tacte, la percepció i el cos. Aquesta hàptica somàtica té moltes derivades, una d'elles és que el cos, la pell emmagatzema i expressa algunes experiències emocionals que s’alliberen a través del moviment. Aquest és un tema principal que el poeta i mestre del moviment corporal Raimon Àvila va tractar en el seu llibre Moure i Commoure del 2011.

Aureli Ruiz ha fet del tacte i la mirada l'eix que domina tota l'exposició i la performance en particular. Molt especialment l'esquena com a depositària d'una obsessió particular de l'artista, unes imatges que col·lecciona des de fa temps. Aquesta és una significativa coincidència amb el pensament de Marie Bardet quan diu que l'experiència de “dorsalitzar” i de perdre la frontalitat de la mirada ofereix una alternativa a l'imperatiu dominant. És una manera de donar l'esquena a allò que rebutgem, al “dorsalitzar” donem èmfasi a sentir i aprendre per l'esquena, que és la part invisibilitzada, la cara oculta d'un mateix.

A la performance, l'imaginari de l'espectador veia les parets intervingudes amb palets de carbonet fi enganxats amb pintura d'or com una mena d'acupuntura espacial, les parets convertides ara en l'esquena d’un cos imaginari.

La proposta d'Aureli Ruiz és valenta perquè ens ofereix solucions útils en una era dominada per la crisi escèptica, la diversitat, la dispersió i la hiperinformació dels dominis digitals, una època que no acostuma a acceptar consells, ni manifestos. És molt valent per part de l'artista, ja que podria caure en la tova simplicitat de l'art terapèutic, el fet de plantejar la necessitat de trobar remeis per anar des de la inquietud i el desassossec cap al repòs, de l'ansietat a la calma.

Per aconseguir-ho, Aureli ens proposa exercicis de pura meditació i concentració al si interior. Un art transformador que afavoreixi la trobada amb la força de l'origen i la bona cura de si. La raó intel·lectual, el conceptualisme del qual és un bon coneixedor, manté un subtil equilibri amb la forma i esdevé contemplació, no només contemplació estètica, sinó un mirar les coses en el petit detall i tal com són. Obliga el mirador a fixar-se en els seus microdibuixos, percebre la presència del món, del tot, del jo que afavoreixi la plena atenció.

Aquesta performance Eco-somàtica del lloc i el cultiu de si és una proposta artística amb un clar desig de renovació del sentit de l'art tal com l'entenem fins ara, ens permet agafar el fil de qui som i augura un nou estat de tot, del cos i de la consciència, del jo i el nosaltres.