Fina Miralles, referent de l’art conceptual català, premi Nacional d’Arts Plàstiques 2025

Els conceptualismes que s’estenen cronològicament entre el 1964 i el 1980, des de la fi de l’informalisme i l’inici del pop-art i les noves figuracions, fins al retorn a la pintura als anys vuitanta, inauguren noves pràctiques i llenguatges, com l’acció, el vídeo o el cinema experimental. Constitueixen un canvi de paradigma en l’art i que se situen en el fonament de les pràctiques més actuals, basades en la cultura del projecte. Un art que abandona l’objecte en favor de la idea, que canvia la fisicitat per una valoració del procés de treball i que explora en nous conceptes com la desmaterialització de l’obra d’art. Aborden noves relacions entre art i llenguatge, art i política, art i naturalesa, i art i mitjans de comunicació i sorgeixen altres camps com la poesia visual, l’art postal o el llibre d’artista. En aquest context, estableixen la dialèctica natural/artificial i inclou treballs relacionats amb l’art povera i el ‘land art’. Molts artistes van practicar accions relacionades amb el cos i la natura en una línia precedent a l’ecologisme. Entre d’altres, la mateixa Fina Miralles, Francesc Abad, Francesc Torres, Àngels Ribé, Pere Noguera, Pep Domènech, Antoni Muntadas, Manel Valls o Carles Pujol.

Fina Miralles (Sabadell, 1950) és una de les figures claus de l’art català dels últims cinquanta anys i una de les artistes conceptuals més reconegudes que va trencar amb les fronteres de les convencions artístiques. Tracta temes com el feminisme, la natura i el poder mitjançant accions performàtiques protagonitzades per ella mateixa, amb l'ajuda de la fotografia, la pintura, el vídeo i el collage. Va realitzar accions a la natura, on implicava en les seves peces elements com els arbres, la terra, l'aigua i el seu propi cos. La seva trajectòria és crucial per entendre les relacions que s’estableixen entre art i natura, les vinculacions amb el poder, la condició de la dona, o la mateixa artista com a objecte artístic. Aquestes són algunes de les múltiples facetes que ha desenvolupat al llarg de la seva carrera artística i que s’ha de reivindicar com una de les propostes més radicals i lliures de l’art d’aquest país. Per això, el jurat ha assenyalat que "la seva obra posseeix una iconicitat molt poderosa que perllonga la seva vigència fins al present. Duu a terme una aguda reflexió crítica del poder en tots els seus aspectes. En els darrers anys ha fet una profunda reflexió textual en què aborda l'experiència humana adoptant una perspectiva holística".

Als anys setanta, s’inicià com a artista conceptual, i començà a treballar deixant de banda el concepte de taller per connectar amb la natura, usant els materials naturals sense cap transformació i defugint d’allò artificial. Miralles va diluir els límits entre tendències i etiquetes fins al punt que el 1973 es va convertir en una Dona-Arbre quan es va plantar al mig del camp i va enterrar les cames a la terra. Evitant la idea del cos com a suport estètic, va investigar l’autoconeixement i l’emancipació feminista, a través de processos de moviments i de dinàmiques corporals. Inicià la sèrie Translacions; un seguit d’accions que consistien a traslladar diferents elements de la naturalesa i posar-los en un context inusual. Entre les moltes accions i performances d’aquell període en destaquen algunes de singular desafiament. Per exemple, aquella que va presentar el 1974 a la Sala Vinçon de Barcelona, ​​titulada Imatges del zoo en protesta pel tancament d’animals en males condicions, privats de la seva llibertat. Consistia en les fotografies resultat de la seva reclusió durant tres dies en una gàbia, al costat de tres gàbies més amb un gos, un xai i una granota.

Amb la mort del dictador, Miralles generà obres de temàtiques socials i polítiques com el totalitarisme, la violència estructural o el patriarcat. A partir de l’any 1983 inicià un pelegrinatge vital que la portà a Sud-Amèrica, França i Itàlia, entre altres.  Va deixar les performances, els vídeos, les instal·lacions i els llibres d’artista per girar bruscament cap a la pintura com a paisatge per indagar el que anomena «l’invisible/visible»; una recerca cap a l’espiritualitat, amb inscripcions gestuals i sígniques de gran lirisme i senzillesa. Reinterpretava l’acte creatiu com un retorn a les cultures antigues i mil·lenàries, emprant el dibuix i l’escriptura com a vies per obrir-se a tot allò ignot.  L’estudi de la filosofia oriental li permeté submergir-se en la percepció del buit i el silenci expressiu.

El 1978 participà en la Biennal de París i a la de Venècia així com en la creació de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró. El 1999 donà el seu arxiu fotogràfic i documental, l’obra pictòrica i els quaderns de viatge al Museu d'Art de Sabadell que el 2001 va exhibir una exposició seva. El 2014 va fer la Nadala de la Fundació Joan Miró de Barcelona i el 2016 el Museo Arqueológico Nacional, li va dedicar una monogràfica. L’any 2020 el MACBA va organitzar la mostra retrospectiva Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, comissariada per Teresa Grandas. El 2023 la Fundació Vila Casas presentà Des de més enllà del temps. L’any 2018 rebé el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 2021 fou guardonada amb el premi honorífic de la 14a edició dels Premis GAC. Des de 1999 viu a Cadaqués, al marge de l’escena artística on seguirà experimentant en les conegudes fotoaccions fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura. L’edició en quatre volums dels seus escrits amb el títol Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017 posa en relleu la profunda relació entre l’escriptura i l’obra visual de l’artista. Segons les seves paraules: «La naturalesa és la meva força, la més íntima i profunda. L’emoció de la pertinença a l’arrel comuna de totes les coses.»

Aquest Premi Nacional d’Arts Plàstiques no només recupera una de les figures del llegat conceptual, sinó que posa el focus en les dones artistes i especialment en aquelles que han viscut des de la resistència amb una renúncia voluntària als circuits i a la mercantilització de l’art.