Allà on la llum encega: Bernardí Roig i la poètica del negre

L’artista Bernardí Roig presenta a la Galeria Miguel Marcos l’exposició Desalojar el rostro, un recorregut intens que reuneix una selecció de treballs recents en diversos formats —pintura, escultura i dibuix—. La mostra convida l’espectador a endinsar-se en la profunditat absorbent del negre i a deixar-se captivar pel contrast violent de la llum fluorescent, un recurs que Roig utilitza per provocar un vertigen visual i posar en qüestió la mateixa percepció de la figura humana.

Bernardí Roig (Palma, 1965) és un dels artistes contemporanis més reconeguts de l’escena balear i espanyola. El seu treball, que abasta l’escultura, la instal·lació, el dibuix i el vídeo, s’endinsa en els grans temes de la condició humana: la solitud, el desig, la ceguesa, el silenci i la dificultat de comunicar-se en una societat saturada d’imatges.

• Bernardí Roig, Homo aluminium black, 2024.

L’experiència del cos és l’eix principal de Desalojar el rostro que s’inaugura el 5 de novembre. Els treballs que presenta són dibuixos expandits que exploren la pulsió de la pintura entesa com una derrota i la necessitat de reinterpretar la caducitat del cos dins d’una autèntica dramatúrgia de l’espai. Les seves peces sintetitzen un univers complex i polifònic, marcat per un barroquisme de metàfores que, mitjançant una narrativa desmesurada, revelen una constel·lació d’obsessions i obstinacions. Aquest univers simbòlic esdevé una lluita contra la incomunicació de l’individu davant un destí inevitablement abocat a l’extinció.

Una de les grans virtuts de Desalojar el rostro a la Galeria Miguel Marcos rau en la seva capacitat per alliberar les peces de la tirania del temps i dels seus solcs, com si cada obra aconseguís suspendre el pas de les hores per convertir-se en una presència atemporal. En aquest gest, Bernardí Roig assumeix les paradoxes del minimalisme, emprant l’espai com a matèria primera, un territori on la figura pot ser col·locada, confrontada o fins i tot dissolta. És en aquest escenari on l’artista articula una reflexió sobre la memòria, una memòria que, a força de sedimentar-se, ha anat enquistant-se en les vores del record, fins a esborrar els límits de la seva pròpia representació. D’aquesta manera, l’exposició esdevé una poètica de la persistència i de la desaparició, un espai on el temps i la llum s’enfronten en silenci.

• Bernardí Roig, Pintura negra III, 2025.

A l’entrada de la galeria, una figura d’alumini a mida natural, titulada Homo Lux (2025), imposa la seva presència silenciosa. L’escultura, sorgida d’un motlle —del buit que un cos va ocupar—, esdevé l’empremta d’una absència, una presència espectral i efímera, tan figurativa com incerta. La imatge mostra un home semidespullat, fràgil i gairebé patètic, una mena de gólem monàstic, alhora meditatiu i víctima del seu propi pes existencial. Roig hi invoca una masculinitat desnonada, plena de ressonàncies simbòliques i d’al·lusions al desmantellament de la figura masculina contemporània, atrapada entre la llum i la seva pròpia desaparició.

Pinturas Negras de 2025 són tres grans pintures sobre vellut negre que agafen el relleu d’Homo Lux. Les obres mostren cossos insinuats per línies blanques, delicades i tremoloses, que esquinçen la densitat del negre i permeten que la llum s’hi filtri com una respiració continguda. Són esquerdes en la foscor, talls en la nit definitiva, on la fragilitat de la figura humana s’exposa sense defenses. Aquestes són pintures desfiguratives, superfícies que funcionen com miralls fràgils, on es reflecteix un cos que caduca —el nostre, irremeiablement temporal. Davant d’aquestes ombres, emergeix la sèrie Pinturas Negras, especialment Black-Father White (2018–2025), un conjunt de retrats de llum en què l’artista busca capturar la semblança fugissera del rostre del seu pare, com si, en aquest gest, intentés retenir allò que la memòria ja comença a esborrar.

• Bernardí Roig, Homo-lux, 2025.

Homo Aluminium Black i Aristrocazia Nera de 2015 són altres conjunts que es podran veure a Desalojar el Rostro de la Galeria Miguel Marcos. Aquestes presències de cossos —a vegades cegades, recloses o exposades a la duresa de la llum fluorescent— actuen com a metàfores de la fragilitat humana, del combat constant entre la llum i la foscor, entre el coneixement i l’oblit. En l’obra de Roig, la llum artificial esdevé tant element físic com concepte, una matèria que no només revela, sinó que encega i devora. La seva intensitat es transforma en tensió i en presència quasi violenta, capaç de sacsejar la mirada de l’espectador i obligar-lo a afrontar la seva pròpia vulnerabilitat davant la claror que tot ho exposa.