El Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa de Barcelona inaugura Digues, cosa. Joan Brossa i els poemes objecte, el primer capítol d’un ampli cicle d’exposicions dedicat a explorar les vies discursives i formals que han consolidat les arts de l’objecte com a corrent de creació artística i de pensament.
Comissariat per Marc Navarro, el projecte s’estendrà fins al 27 de juny de 2027 i proposa una lectura contemporània de l’univers brossià a través del diàleg entre els seus poemes objecte i les pràctiques artístiques actuals que treballen amb materials, formes i significats tangibles. El cicle vol posar en relleu la capacitat de l’objecte artístic per generar pensament i emoció, tot connectant la mirada avantguardista de Joan Brossa amb les noves tendències de l’art conceptual i performatiu.

Joan Brossa, Burocràcia, 1967.
Cadascuna de les exposicions que integren el cicle ofereix una selecció representativa de poemes objecte de Joan Brossa, posats en diàleg amb obres d’artistes que treballen a la cruïlla entre l’objecte i el llenguatge. L’objectiu no és traçar una genealogia de la producció brossiana, sinó establir punts de trobada entre creacions i objectes que, malgrat provenir de contextos i moments històrics diversos, comparteixen una mateixa voluntat de reflexió sobre la relació entre forma, significat i matèria.
El projecte teixeix un diàleg subtil entre els poemes objecte de Joan Brossa i les mirades d’artistes que, com ell, exploren els límits entre la matèria i la paraula, entre l’objecte i la metàfora. La primera exposició del cicle reuneix setze obres que ressonen entre si: les peces de Brossa conviuen amb les propostes de cinc creadors internacionals —Denise A. Aubertin, Henri Chopin, Maria Loboda, Henrik Olesen i Rosemarie Trockel—, tots ells impulsats per una mateixa inquietud: descobrir la poesia amagada en les coses.

Tal com assenyala el comissari Marc Navarro al llibret que acompanya l’exposició, “la incorporació d’escenes quotidianes, el registre oral o la transcripció de frases fetes conformarien una mena de llenguatge trobat amb el qual Brossa manifestava la voluntat de fer entrar el carrer en el poema”.
Aquest llenguatge, espontani i sense artifici, es correspon amb la naturalesa dels poemes objecte de l’autor: fragments de realitat convertits en metàfora. L’exposició en presenta set —Burocràcia (1967), Rondalla (1988), Paperina (1986), Equinocci de primavera (1991), L’empleat (1989) i Rellotge (1994)—, que dialoguen amb les obres d’altres artistes per obrir una finestra al procés creatiu d’un poeta que, tal com recorda Navarro, “no distingeix un sonet d’una instal·lació, un objecte d’una acció”.