Cristina Iglesias, moviment orgànic i circular

La Pedrera presenta la primera gran exposició monogràfica a Barcelona dedicada a l’artista basca; una de les figures més rellevants de l’escultura contemporània internacional.

«Cristina Iglesias. Passatges», reuneix més d’una trentena d’obres creades durant les últimes tres dècades i estableix un diàleg únic amb l’arquitectura orgànica i fluida d’Antoni Gaudí. Comissariada per James Lingwood,  proposa un trajecte per espais immersius, ambients i llocs imaginaris tothora inspirats en el mar, la naturalesa, la costa, els penya-segats, els rius, la topografia o el terreny. Crea entorns sensorials de misteri; espais transitables i habitables que combinen arquitectura, enginyeria, literatura i elements naturals que exploren hàbilment les connexions resultants de l’espai físic, fictici i psicològic. Propicia espais de pausa i de reflexió́ per habitar el somni i les seves ocupacions inclouen pavellons suspesos, gelosies, passadissos, laberints i murs construïts amb textos, així com obra gràfica i dibuixos sobre materials diversos. Al costat de l'espai, les qualitats dels materials emprats donen lloc a una àmplia varietat de confrontacions, en les transparències dels vidres, les qualitats tàctils de les resines, o l'opacitat del ferro, el formigó o el bronze; tot i que també incorpora la llum, el so i el sentit del temps com a elements protagonistes. Moltes de les seves instal·lacions evoquen la memòria del paisatge, fan referència a la geologia i al subsòl, i conviden el visitant a transitar físicament els espais, percebre la textura, la perspectiva i la massa escultòrica, generant un diàleg íntim entre obra i espectador. Per a l’artista l'art és una manera d'invocar espais que encara no existeixen. L'interessa com l'escultura pot modificar la percepció d'un espai i com els elements naturals es poden integrar a l'obra, creant un joc entre allò construït i allò orgànic en un fluir constant de transformació.  Les seves escultures estan cridades a l'ocupació, la transformació i la modulació de l'espai.

Cristina Iglesias davant The pavillion of Dreams (Elliptical Galaxy), 2016. Fotografia Pau Fabregat

Pensada específicament per als espais excepcionals de La Pedrera, la mostra es desenvolupa com un recorregut circular, en sintonia amb el moviment i les corbes de l’edifici. Com la mateixa artista ha manifestat: “Es un passatge, un camí, un viatge a través de l’arquitectura de Gaudí i de la meva obra”. Llindars entre realitat i ficció, passat i present, interior i exterior, llum i ombra, natural i artificial estan presents com a fil conductor que ho va relligant tot. Així, la selecció crea espais ja des del pati de la Casa Milà, on ha situat Vers la terre (Variació II) (2011), un dels pous en els que el brollar de l‘aigua i el moviment donen la pauta del temps, alhora que suggereixen coves erosionades tancades en cubicles quadrangulars.

La primera obra de gran format és Corredor suspendido II (2006) inspirada en les gelosies de l’arquitectura islàmica, les trames de les quals conformen textos. En aquest cas són fragments de la novel.la de ciència ficció de J.G. Ballard, The Crystal World. D'altra banda, el The pavillion of dreams (Elliptical gallaxy), està concebuda a partir de textos de Solaris de Stanisław Lem. Dues instal·lacions que són com capelles íntimes de reflexió d’aparença lleugera però en realitat són de ferro trenat.

Per a aquesta exposició, l’artista ha creat una obra específica per a la planta noble de La Pedrera, Bosque mineral (2025); un conjunt escultòric sobre la idea del passatge amb cinc peces en forma d’arbres de pedra que conformen un passeig geològic de creixement orgànic en sintonia amb les columnes de Gaudí. El mateix arquitecte va manifestar que la natura era una de les seves fonts principals quan deia: “Tot surt del gran llibre de la natura, aquesta natura que sempre ha estat la meva mestra”. De la mateixa manera, Iglesias també creu que tot està contingut en la natura; sempre retorna a ella com a font infinita de formes i de poesia. En aquesta mateixa línia, Habitación vegetal III (2005) recorda una selva o bosc imaginari amb una exuberància vegetal que connecta amb la natura orgànica de Gaudí. En una paret, l’escultura de bronze Turbulence (2023), amb un gran vòrtex central, ens apropa a una espiral tempestuosa de forces centrípetes. Es completa amb una sèrie de gravats de gran format realitzats a partir de fotografies de les seves maquetes de treball.

Per a la mostra, el director de cinema David Trueba ofereix una mirada íntima de qui és una de les escultores contemporànies internacionals més rellevants. El «Cristina Iglesias. D’arrel i d’ombra», entra a l'estudi de l'artista basca, on treballa a les seves obres més recents i reflexiona sobre la seva trajectòria. En certa manera, Iglesias torna a Barcelona, ​​la ciutat on va arribar amb 20 anys, després d'abandonar la carrera de Químiques per dedicar-se a l'art. Sempre hi ha mantingut relació; per exemple ha fet algunes obres permanents, com el sostre suspès del Centre de Convencions Internacional (CCIB) i hi ha obra seva al MACBA. Actualment, està preparant la seva proposta per a la façana de la Glòria de la Sagrada Família; una dels tres artistes preseleccionats, juntament amb Miquel Barceló i Javier Marín.

Turbulence (2023). Fotografia Xavi Padrós © Cristina Iglesias. VEGAP, Barcelona, 2025

Una trajectòria internacional

Des del començament dels anys vuitanta, l'obra de Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) aporta una renovada concepció de la pràctica de l'escultura, gràcies a les seves estades a Londres, que li van proporcionar una visió molt diferent del que s’estava fent aquí. La cerca del compromís poètic i simbòlic entre les peces i l'espai, es materialitza en un desplegament visual i dinàmic. Durant les últimes dècades ha creat instal·lacions permanents a tot el món, entre les quals destaquen Portón-Pasaje (2007), les portes cerimonials del Museu del Prado per a la seva ampliació; Tres Aguas (2014) a Toledo; Forgotten Streams (2017) a la seu de Bloomberg a Londres; Inner Landscape (2020) al Museum de Fines Arts de Houston o Hondalea (2021), al far de l'illa de Santa Clara a Sant Sebastià, una de les seves obres més emblemàtiques. Al llarg de la seva carrera, l'artista basca ha rebut nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques d'Espanya (1999), el Großer Kunstpreis de Berlín (2012), Tambor de Oro de Sant Sebastià (2014), Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes (2015), el Premi Nacional d'Art Gràfic d'Espanya (2019) o el Royal Academy Architecture Prize de Londres (2020). Ha representat a l’Estat espanyol en dues edicions de la Biennal de Venècia i ha participat en cites internacionals com les biennals de Sydney, Taipei o Santa Fe, així com a la Carnegie International de Pittsburgh.

«Cristina Iglesias. Passatges»

Fundació Catalunya La Pedrera

Fins al 25 de gener de 2026