Editorial
Eduard Carbonell, la humanitat com a patrimoni
Recordar Eduard Carbonell Esteller és recordar una manera d’entendre la cultura com a motor de vida. Director general de Patrimoni de la Generalitat, ànima i impulsor del MNAC, i pioner en posar en circulació el concepte de paisatges culturals a través de la seva càtedra a la Universitat de Girona, Carbonell va ser un dels grans intel·lectuals catalans de finals del segle XX i inicis del XXI.
Jo el vaig conèixer als inicis, quan ell era director del MNAC i jo tot just començava el camí des de la revista. D’entrada podia semblar distant, però aviat emergia la seva dimensió més profunda: un intel·lectual rigorós, un artista que pintava i dibuixava amb força, i sobretot una persona entranyable. Amb ell vaig compartir articles culturals a Bonart i col·laboracions amb la Fundació Coromina i ZERN, i sempre hi era, actiu, exigent, però també capaç de fer que les coses passessin. En un món cultural sovint ple d’obstacles, Carbonell tenia el do de facilitar, d’empènyer cap endavant.
La seva especialització en l’art medieval no era només acadèmica: hi havia en ell una fascinació vital per aquell món, per la seva espiritualitat i simbolisme. Aquest medievalisme el va acompanyar fins al final, com mostrava la imatge de Joan Fontcuberta triada per acomiadar-lo: Carbonell amb un porró a la mà, celebrant la vida enmig d’aquell univers que tant el captivava.
La cerimònia de comiat va reunir institucions, amics i companys de viatge. Però més enllà dels càrrecs i dels reconeixements, la seva petjada és sobretot humana: la d’algú que va creure que la cultura havia de ser compartida, dialogada i viscuda. Per això, més que perdre un savi, hem perdut una presència vital. I alhora, ens queda el deute de continuar fent que les coses passin, tal com ell ens va ensenyar.
Et poden
Interessar
...
