Editorial
El vídeoart que el MACBA va censurar d'Eulàlia Grau
Fa temps que conec a l'artista Eulàlia Grau Donada, reconeguda per mig món, una terrassenca a qui aquesta ciutat de Catalunya no li ha fet mai cas, aquelles coses bastant inexplicables del nostre petit gran país. La conec des que li vaig fer la portada número 162 de bonart, desembre del 2013 -el mateix any de la seva extraordinària retrospectiva al MACBA-, i des de llavors he anat veient tot el seu món immens. Ara, anys després i gràcies al Ministeri de Cultura d'Andorra hem pogut organtizar-li una altra i diferent exposició antològica. L'hem fet a la sala d'exposicions del Govern d’Andorra i es podrà veure fins l'octubre; una exposició que fa tremolar moquetes institucionals. Eulàlia Grau: un compromís ètic és una exposició que reflecteix una artista imprescindible per entendre les arts visuals com a eina de crítica social i agitació política, no com a decoració neutra, una funció legítima però no essencial de l'art.
Per primera vegada s’han mostrat conjuntament sis dels seus treballs en videoart, peces que no havien sortit pràcticament del calaix i que ara, en pantalla, evidencien la mateixa ironia corrosiva i el mateix gest irreverent que caracteritza tota la seva trajectòria. Grau no filma per entretenir: filma per incomodar, per preguntar-se (i preguntar-nos) per què el món és com és, i per què sovint ens sembla bé que continuï sent així. Un muntatge que relaciona obres de passat i de present per cercar complementarietats i moviment narratiu i visual en el discurs expositiu.
L’exposició recupera també algunes de les seves obres més conegudes, com aquella peça censurada a l'exposició que li va dedicar el MACBA el 2013, titulada "Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. María", 2011-2012 (sí, fins i tot els museus contemporanis, tan progressistes quan convé, tenen la mà lleugera amb les tisores si el contingut fereix segons quines susceptibilitats). Doncs bé, a Andorra, aquesta obra es pot veure sencera i és punyent i avança com tot de polítics, banquers i monarquia corrupta ha acabat sentenciada als tribunals. Va ser un presagi? Va ser una anticipada? La veritat és que sí i que s'ha pogut veure aquesta exposició gràcies a la valentia i suport institucional dels tècnics andorrans i de la Ministra de Cultura, que van viure amb perplexitat, fa uns mesos, com es censurava una exposició, en una sala del comú de Caldes-Engordany, del Museu de l'Art Prohibit; per cert! un museu que recentment ha baixat el teló del seu espai de Barcelona, però que seguirà treballant d'una altra manera.
La mostra és un bany de realitat: retalls de premsa, imatges manipulades, escenes de la vida quotidiana on es revela la violència estructural amb la mateixa claredat amb què altres artistes representen gerros amb flors. Grau dissecciona el poder, la desigualtat, la hipocresia social i l’aparador capitalista amb una fredor quasi científica, però també amb un humor punyent. És l’art com a arma carregada de lucidesa. Hi ha videoarts com "Bitllo, Bitllo" que posen de relleu la barbàrie del turisme massiu a l'Everest o a "Smart consum", com el consumisme exacerbat col:lapse el sistema.
A Andorra s’hi ha obert un espai per veure, pensar i, si cal, riure nerviosos. Perquè, com diu la mateixa artista, l’únic que no es pot permetre és mirar cap a una altra banda.
Et poden
Interessar
...
