Pau Gonzàlez Val: "Volem garantir l'accés de la cultura a tothom"

President delegat de l'àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per Universitat Pompeu Fabra (2014) i actualment també és regidor de Barcelona en Comú a Barcelona. També és president delegat de l’Institut del Teatre, del Consorci del Centre de Documentació i del Museu Tèxtil de Terrassa i del Consorci del Patrimoni de Sitges. Així com vocal a la Xarxa Audiovisual Local, SL, al Consorci del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona.

Ricard Planas Camps. Quins són els objectius principals que es proposa?

Pau Gonzàlez Val. Fa uns mesos vam elaborar un pla de drets culturals que pretén garantir l’accés a la cultura per a tothom. Aquest és el punt de vista que apliquem: la cultura és un dret que ha d’estar garantida tant per les institucions com per la societat. No només volem assegurar l’accés a la cultura, sinó que defensem que cal anar més enllà: no es tracta només de tenir el dret a gaudir-ne, sinó també el dret a participar-hi activament i a expressar-se mitjançant els diferents llenguatges artístics. Aquest és l’horitzó que ens plantegem, tot i que som conscients que és més fàcil dir-ho que portar-ho a la pràctica.

R.P.C. Per fer-ho tenim la sort d'un teixit cultural potent.

P.G.V. Sí, tenim la sort de comptar amb un teixit cultural molt potent i amb comunitats culturals sòlides. El nostre objectiu és ser una peça més dins d’un gran engranatge que garanteixi el dret a la cultura i, fer-ho, des d’un model que anomenem una descentralització ben entesa.

R.P.C. "Noves centralitats"?

P.G.V. Exactament. Bé, noves o no tan noves, perquè fa molts anys que moltes ciutats estan treballant amb propostes d'alt valor afegit. El que passa és que, històricament, s’ha tendit a pensar que la cultura es crea a la capital i després es porta al territori.

R.P.C. Pel que fa a línies de treball més concretes dins de les arts plàstiques i visuals, què s’ha dut a terme?

P.G.V. Nosaltres hem partit del que la Diputació ja venia fent. Sovint és una institució que queda una mica amagada, però en l’àmbit cultural porta més de cent anys impulsant polítiques estructurals. Un exemple paradigmàtic són les biblioteques. Som una institució que destina més del 10% del pressupost a cultura, poques ho poden dir. El que fem és partir del que ja fèiem, com les exposicions itinerants, i ho fem interactuar amb grans museus, museus locals i espais expositius més petits arreu del territori.

R.P.C. Hi ha algun projecte destacat que vulgui posar de relleu?
P.G.V. M’agrada especialment un projecte que hem començat i que es relaciona amb els bibliobusos, que apropen la lectura als municipis més petits. A Catalunya hi ha quinze bibliobusos: tretze de la Diputació de Barcelona i dos de la Generalitat per a la resta del país. En aquest marc, hem desenvolupat un projecte bonic: un dels bibliobusos fa parada en un centre de justícia juvenil, generant una primera interacció amb els joves que hi viuen, que són ciutadans i, per tant, també tenen dret a accedir a la cultura.

R.P.C. I pel que fa a les interaccions entre diferents àmbits de la cultura i el tercer sector, com les percep?
P.G.V. Nosaltres volem treballar per ampliar i garantir el dret a la cultura, però afegim una mirada que considerem clau: la mirada cultural aplicada a la resta de drets. És a dir, la cultura pot tenir un paper fonamental en qüestions com l’emergència climàtica. Aquesta mirada cultural sobre la resta de drets és una línia de treball que acabem d’encetar. Per posar un exemple concret: recentment vaig signar un conveni amb la FESOCA, la Federació de Persones Sordes de Catalunya, amb aquesta lògica que la cultura és un dret per a tothom. Tant si vius a l’Eixample com a Nou Barris, tant si tens una renda alta o baixa, o unes capacitats o unes altres, el teu dret a gaudir, participar i expressar-te a través de la cultura cal que estigui assegurat.

R.P.C. En què estan treballant en matèria d’educació?
P.G.V. El vincle entre educació i cultura sempre ha estat una de les meves obsessions. En el passat, des de l’Ajuntament, es tenia més la sensació d’estar-hi institucionalment, però no hi havia una línia clara ni una coordinació real entre ambdós àmbits. Ara, en canvi, estem en un molt bon moment. L’Ajuntament de Barcelona va deixar una feina iniciada i el Departament de Cultura i el d’Educació van començar a treballar plegats en la legislatura anterior per reforçar aquest vincle. I no només en paraules, sinó destinant-hi personal i recursos econòmics. Al capdavall, fer polítiques vol dir posar gent i diners a fer activitats i projectes. Una de les coses que més em va impressionar quan era regidor d’Educació a Barcelona va ser un estudi que vam fer per saber quins nens i nenes feien activitats extraescolars i de quin tipus.

R.P.C. I quins van ser els resultats?
P.G.V. A Nou Barris, molts infants feien reforç escolar, amb sessions que podien arribar a vuit hores al dia. En canvi, a l’Eixample, les activitats eren teatre, piano o dansa. A més, la mitjana del cost d’una extraescolar a l’Eixample era d’uns 50 euros, mentre que a Nou Barris eren gratuïtes. Això mostra que una eina que podria ser, com dèiem abans, un instrument de transformació social acaba esdevenint reproductora de desigualtats. Fora de l’horari escolar, en lloc de compensar, es perpetuen les mateixes diferències.

R.P.C. A la Diputació hi ha centres com el CCCB que estan desenvolupant una política cultural transformadora i d'alt impacte. Quin és el marc d’actuació, present i futur, que creieu que cal reivindicar o posar més clarament de manifest a través dels diferents espais que hi és present la Diputació?
P.G.V. El CCCB, l’Institut del Teatre, el Museu Marítim i altres grans espais que depenen directament de la Diputació de Barcelona, així com institucions on la Diputació participa, com el Teatre Lliure o el Gran Teatre del Liceu, tenen un paper rellevant. Per a mi, un dels reptes principals és trencar aquesta lògica de capitalitat ultraabsorbent. Al capdavall, el Liceu és on és, el Lliure també, i la seu principal de l’Institut del Teatre és on és. Però l’ADN de la Diputació és que la cultura que impulsem, sigui des del CCCB, l’Institut del Teatre o qualsevol d’aquests espais, ha de tenir un retorn que arribi a tot el territori on la Diputació de Barcelona hi té presència.

R.P.C. Posi exemples.
P.G.V. En aquesta línia, ara hem començat un projecte petit però amb la idea que pugui créixer i anar més enllà, que parteix d’una iniciativa ja existent. Teníem un projecte anomenat IT Teatre, a l’Institut del Teatre, en col·laboració amb el Teatre Lliure, en el qual joves postgraduats de l’Institut del Teatre anaven una setmana a fer una obra al Teatre Lliure, una oportunitat per provar-se en un entorn professional després d’acabar els estudis, dins del marc ILFO.
Alhora, teníem un altre projecte que consistia a agafar obres del Teatre Lliure i pagar perquè fessin gires pel territori, però aquestes gires només eren representacions, sense cap altra interacció.
Ara hem fusionat aquests dos projectes i els joves postgraduats, en acabar els seus estudis, fan tota la gira per diferents municipis, però afegint-hi una capa de mediació. Quan arribem a cada lloc, segons les necessitats i en col·laboració amb els programadors locals —que coneixen millor el territori— fomentem la interacció entre la companyia i les entitats o equipaments locals.

R.P.C. Sobre el cas Sixena. Quina és la seva posició?
P.G.V. Personalment, crec que és una barbaritat posar en risc obres d’art per disputes que van més enllà de la seva conservació. Al capdavall, hi ha un deure per a tothom: garantir la supervivència d’aquestes obres. Jo obriria la porta i convidaria els tècnics aragonesos a venir i estudiar com preservar-les garantint la seva conservació. Hauríem de prioritzar allò que realment importa: salvar aquestes obres. Si estan en bones condicions on són ara, canviar-les no té gaire sentit. És una qüestió que va més enllà de l’artístic o del cultural.

R.P.C. I, d’altra banda, què n’opina del tema de la biennal itinerant MANIFESTA?

P.G.V. Poder obrir i popularitzar un espai tan emblemàtic com les Xemeneies, o posar en valor l’educació a Barcelona, com feia aquí la seu de la Gustau Gili, o tants altres espais, ha estat rellevant. He visitat, crec, totes les seus excepte Badalona, i crec que ha estat un èxit. Ara bé, penso que hauríem pogut aprofitar millor l’ecosistema existent i que no fos un ovni que aterra aquí i gestiona dinàmiques preexistents. En el cas de Manifesta hi ha una dificultat afegida, és molt diferent treballar en 12 o 13 ciutats que en una sola i, a més, era la primera vegada que es feia aquesta mirada més metropolitana.

R.P.C. Sovint hi ha una dicotomia mal entesa entre alta cultura i cultura popular. Sovint s’ha etiquetat l’alta cultura com una cultura elitista. Això passa fins i tot amb creadors de primer nivell, de casa nostra, que de vegades se’ls ha visibilitzat poc. Com veu aquesta dicotomia, o millor dit, aquesta falsa dicotomia?

P.G.V. Sí que hi ha hagut, a vegades, certs interessos que han volgut menystenir la cultura popular o bé presentar l’alta cultura que comentaves com més elitista del que és en realitat. En tot cas, per a mi, es tracta d’una falsa dicotomia, com comentaves. La nostra aposta, i també des del Pla de Drets Culturals, és posar en marxa processos de mediació que garanteixin que aquesta alta cultura —que cada vegada és més difícil d’accedir-hi— sigui més accessible. El que falta aquí és precisament un procés de mediació, i fer coses com —i això estem intentant veure si ens en sortim— repartir fons de reserves dels museus, tal com es va fer a Barcelona, a algunes escoles i centres educatius.

R.P.C. La societat s'ha d'apropiar de l'art?

P.G.V. L’any que ve, dins les exposicions que fem en itinerància i aprofitant l’aniversari del MACBA, la farem allà. Ho farem amb aquesta mirada que diu que l’art contemporani és de tots i totes, que és per a tothom, i que tothom té la possibilitat d’apropiar-se’n, de criticar-lo, d’entendre’l. Tu l’entendràs d’una manera, jo d’una altra, però en tot cas aquest és el procés que busca precisament l’art: generar diàlegs que potser no ens fan posar-nos d’acord, però que a tots ens remouen per dins.