Jornada de debat sobre el conflicte de les pintures de Sixena

El dijous 26 de juny tingué lloc una jornada sobre el problema de les pintures murals de Sixena, a la R. Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi –a través de la iniciativa del seu acadèmic Dr. Alberto Velasco-, organitzada pel Congrés de Cultura Catalana. Ben poques vegades la sala d’actes de l’Acadèmia s’havia vist tan plena de públic com en aquest cas.

La jornada constà de quatre taules: una entorn de l’art, el patrimoni i els museus, una altra sobre conservació-restauració, la tercera de caire jurídic, i la darrera des del punt de vista de la premsa i la comunicació. S’hi van dir moltes coses, però com que els ponents eren dotze i a més hi havia quatre moderadors, no personalitzaré les idees que s’hi llençaren. S’hi van dir moltes coses, com que no hem d’erigir-nos en jutges dels criteris del passat. El salvament de les obres en qüestió tingué lloc l’estiu de 1936 després del feroç incendi iconoclasta, i la decisió de salvar el que en quedava es produí en plena guerra, en circumstàncies de màxima alarma i urgència, i sense gaire possibilitat d’actuar preceptivament. Les pintures s’havien cremat a uns 1000° de temperatura, la qual cosa varià profundament no sols els colors de les restes, sinó també l’essència mateixa del material que les constituïa.

L’actual conjunt custodiat durant prop de noranta anys a Catalunya ja no són les pintures de Sixena, sinó una realitat nova consistent en les seves cendres, arrencades del mur, fixades sobre tela i redibuixades pels seus restauradors en les moltes parts que es varen perdre del tot en un incendi que, per cert, no va despertar a l’Aragó cap voluntat de salvament. Sense l’acció de Josep Gudiol –que va ser unànimement reconegut pels participants en la jornada- i el seu equip, sufragada per la Generalitat de Catalunya, avui no hi hauria res a reclamar, ja que el que quedava d’aquell conjunt restà a la serena un temps en haver-se cremat del tot el sostre que cobria la sala.

Jornada 'Les pintures murals de la sala capitular de Sixena: I ara, què', la darrera setmana a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Al MNAC s’ha tingut sempre una cura extrema d’aquest conjunt de Sixena. Les pintures s’hi poden examinar també pel dors, i s’hi manté la humitat relativa en la sala en 58/60°, bona pel caseïnat de calci, mentre fora de les sales de Romànic la humitat es manté més baixa. Amb el trasllat a Aragó es podran arribar a perdre el 20% de les restes de les pintures tal com estan ara. Però la politització de tot el procés ha acabat impedint que s’imposin els criteris tècnics pel damunt de les voluntats polítiques. Tanmateix, si tècnicament no es pot complir una sentència, no s’hauria de forçar que es compleixi. Diuen els tècnics d’Aragó que el clima previst a la sala del monestir on tornaran els vestigis de les pintures serà el mateix que ara tenen a Barcelona, però el projecte de reposició preparat per la part aragonesa no s’ha donat a conèixer.

D’altra banda, la Generalitat actual no ha interposat cap recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, i així no es podrà arribar a apel·lar a Estrasburg. És evident que a determinades institucions actuals d’aquí les molesta que es parli de tot aquest problema. Amb tot i això cal esgotar ara totes les vies, però tothom era conscient que en queden molt poques. Els periodistes, molt combatius, s’han sentit, tanmateix, sols en aquesta tasca seva, i especialment els participants lleidatans en la jornada opinaren que ara hi ha hagut més oposició catalana a la marxa de les peces, i ho atribueixen a què actualment la “víctima” és Barcelona –el MNAC-, mentre que el 2017 va ser-ho el Museu de Lleida. I Lleida, van reivindicar ells, “també existeix”. Quan la Guardia Civil s’emportà per la força l’anterior conjunt de béns aragonesos del Museu de Lleida, varen voler escenificar-ho d’aquella manera impetuosa i inclement, quan de fet el retorn ja havia estat pactat. I la seva pretesa restitució no va ser tal, ja que aquells béns no varen tornar a les seves parròquies originàries, de la Franja, sinó a un museu, a Barbastre seu del nou bisbat fruit de l’amputació del de Lleida, on mai hi havien estat abans.

Pintura mural de Sixena exposada al MNAC. © ACN/Eli Don

Cal tenir sempre ben present que el detonant de tot aquest problema tan ramificat, que en definitiva ha originat antagonismes innecessaris i lògicament indesitjables entre territoris, que trigaran segles a cicatritzar, va ser l’amputació d’una diòcesi, la de Lleida, entre el 1995 i el 1998 –amb segregacions anteriors el 1955-, circumstància gravíssima que el bisbe, en canvi, va conèixer a través del diari El Heraldo de Aragón. És una diòcesi que existia amb aquells límits des del segle XII, que ja havia existit abans de la invasió musulmana, i que fa una trentena d’anys doncs va ser ferida greument sense que l’atemptat respongués a cap necessitat pastoral ni a cap voluntat dels seus feligresos.

Si s’acaba produint la marxa de les romanalles de les pintures que ara són al MNAC, escenari que ningú dels presents a les jornades volia, va dir-se per part de diversos ponents que s’hauria de destinar la sala buidada a un espai “de memòria”, on alhora que s’hi reproduïssin virtualment les pintures en el seu aspecte previ a l’incendi, s’hi explicités tot aquest procés traumàtic i les seves concomitàncies polítiques.