Opinió
La crida del desert: crònica del Marfa Invitational Open
Marfa sempre ha tingut quelcom de místic: un far en el desert de l’oest de Texas on convergeixen la història del cinema, el llegat minimalista i la creativitat més radical. Però aquesta primavera, el poble va assumir un paper encara més transformador: es va convertir en l’epicentre d’una de les exposicions més ambicioses i inclusives que ha vist Texas: el Marfa Invitational Open. Vaig tenir l’honor de ser seleccionada com a comissària i jurat al costat de Michael Phelan, fundador i director del Marfa Invitational. Vaig assumir aquesta responsabilitat amb humilitat i un profund sentit de compromís.
Més de 600 artistes de tot l’estat van respondre a la convocatòria. Pintors, escultors, fotògrafs, artistes tèxtils i conceptuals — tots van presentar la seva obra. Després de mesos de deliberació acurada, vam seleccionar 165 artistes les peces dels quals conformarien una mostra tipus saló al cèlebre Saint George Hall. Més que una exposició, va ser una declaració: de l'immens talent artístic texà, del poder de la inclusió, i de l’art com a forma de comunitat.
La visió curatorial va ser agosarada però clara: representar el panorama de l’art contemporani de Texas en tota la seva riquesa i diversitat. Des de la frontera d’El Paso, des de l’energia urbana de Houston fins a la força artística de Dallas, cada regió formava part d’aquest tapís col·lectiu.
El que va seguir va ser simplement màgic. 160 dels artistes seleccionats van arribar a Marfa. No per la premsa ni pel prestigi, sinó pels altres. S’hi respirava una energia palpable, un compromís compartit amb la creativitat i la comunitat que transcendia l’ego i el gènere artístic. Sota l’immens cel del desert, no érem competidors. Érem col·laboradors.
Erizos fronterizos, Ray Smith
L’escultor Ray Smith, una llegenda texana, descobert als anys 80 per Larry Gagosian, va presentar tres obres monumentals que brillaven amb la llum del capvespre, atreguent la gent com imants sota el capvespre vermell del desert. A pocs passos, l’obra Lighthouse, una escultura lluminosa de l’artista coreano-texana Anese, s’alçava com un guardià serè. No estava feta de maons, sinó de l’anhel de llar, de la idea de refugi, il·luminant suaument en el vent del desert.
I aleshores, el moviment. La carismàtica artista i performer Beth Coffey, també coneguda com a @DancinAustin, va portar la comunitat a una dansa espontània: un gest d’alegria i alliberament sota el cel obert, encarnant l’esperit de Marfa: salvatge, inclusiu, viu.
Marfa sempre ha estat més que un punt al mapa. És on Liz Taylor, James Dean i Rock Hudson van filmar Giant. On Donald Judd va convertir el minimalisme en una religió. Avui acull l’exposició individual recent de Richard Prince amb la galeria Max Hetzler i la triple mostra de Christopher Wool. Però el que va succeir durant el Marfa Invitational Open va ser diferent. Es tractava de molts, no d’uns quants. Era sobre visibilitat, inclusió i expressió col·lectiva. Era sobre Texas — en tota la seva complexitat, força i bellesa.
Lighthouse, Anese.
Com algú que ha dedicat la seva vida a col·leccionar, comissariar i donar suport a l’art contemporani arreu del món, aquest moment a Marfa em va recordar quelcom profund: que el veritable poder de l’art resideix en la seva capacitat d’unir. Que quan abracem la col·laboració, com ho va fer Rauschenberg, no només creem millor art, creem millors comunitats.
A tots els artistes participants, als meus col·legues, comissaris i al poble de Marfa: gràcies. Això no va ser només una exposició. Va ser un moviment. I la seva resplendor continuarà brillant, molt després que canviïn els vents del desert.
Cristopher Wool
Et poden
Interessar
...
