Opinió
La innocència és un pecat
“Mirar és dificilíssim, perquè és l’última cosa que s’aprèn, quan comença a faltar tota la resta”, respon el vell professor d’antropologia a la jove Parthenophe, protagonista de l’última pel·lícula del director italià Paolo Sorrentino. Aquesta frase és potser no només la clau per entendre el bigarrat mosaic d’escenes i imatges que componen l’univers Sorrentino, sinó també una manera de reclamar el posicionament crític que poden implicar els aparents exercicis d’evasió com deixar-se portar per allò que es presenta davant dels nostres ulls. El cas contrari va ser el mostrat per Pasolini al curtmetratge La sequenza del fiori di carta. Al llarg de poc menys de deu minuts de durada, el jove anomenat Riccetto camina despreocupat amb una flor vermella de paper a la mà pels carrers de Roma acompanyat per la veu en off d’un ésser superior. Durant el seu feliç passeig, el muntatge es veu interromput per les imatges més crues de la història de la primera meitat del segle XX. Ricetto és advertit per la veu en off: “La innocència és un pecat, la innocència és un pecat, comprens? I els innocents seran condemnats perquè ja no tenen dret a ser-ho. No puc perdonar el que passa amb la mirada feliç de la innocència entre les injustícies i les guerres, els horrors i la sang.”
Sorrentino i Pasolini plantegen un diàleg a través del temps en què tots dos directors semblen coincidir en un punt crucial: la mirada no és un acte passiu, sinó un exercici ètic. I mentre que Sorrentino ens convida a observar amb una mirada que barreja amb malenconia i sorpresa la bellesa oculta, fins i tot als racons més foscos i ambigus de la condició humana, Pasolini no ofereix cap refugi davant d’un mirall que ens torna una imatge que ens obliga a enfrontar la cruesa de la realitat sense edulcorants, sense escapatòria. Si Riccetto es veu arrossegat a una consciència brutalment imposada, Parthenophe s’esforça per aprendre a mirar de manera diferent: no com un exercici de judici o condemna, sinó com una manera d’habitar la paradoxa del no-saber, un exercici de compromís actiu amb el coneixement per venir. En darrer terme, una advertència davant i contra la indiferència del que passa davant els nostres ulls.
Et poden
Interessar
...
