Anna Malagrida: entre dins i fora, entre ocultar i veure

Si un coneix l’obra d’Antoni Tàpies o ha visitat mai qualsevol de les exposicions monogràfiques que el Museu Tàpies dedica periòdicament a l’artista — especialment de les seves etapes avançades en què opta per la “pintura matèrica”— és probable que alguna vegada hagi pensat en ell en veure pel carrer un mur de formigó erosionat, gravat, rascat o pintat per una mà humana. Així doncs, encara que potser no en tenen la culpa, moltes obres d’altres autors amb propostes similars ens acaben recordant a les d’aquest pilar del nostre art contemporani. La sensació de ressonància s’intensifica quan ambdues creacions es posen de costat; els comissaris ho saben més que ningú i des del Museu Tàpies, enginyosos, se n’aprofiten sovint per fer-les dialogar. Podria dir alguna cosa semblant dels peus de ceràmica de Marta Palau (Nòmades II, 1998) que actualment s’hi troben en el marc de l’exposició Els meus camins són terrestres, però en aquesta ocasió vull parlar de l’altra exhibició temporal que s’hi pot veure: Opacitas. Velar la transparència d’Anna Malagrida.

Aquesta mostra de l’artista barcelonina, ara establerta a París, es podrà veure al Museu Tàpies fins al setembre de 2025 i es troba a l’amagada planta subterrània de l’edifici, que no obstant sembla adequada per l’ocasió. No perquè no sigui digne de veure (perquè aleshores caldria pensar el mateix de les instal·lacions de Chiharu Shiota que fins fa uns mesos hi havia) sinó per la sensació que, des del primer instant, quan baixi les escales, envairà l’espectador: la incògnita entre veure i deixar de veure. Aquesta idea — anunciada pel mateix títol — se sostindrà en anar descobrint les peces d’Anna Malagrida, però, com gairebé sempre, la profunditat del que s’hi vegi també dependrà de la voluntat de la mateixa mirada; en el sentit real i el figurat. Per això, a partir d’aquesta premissa, proposo un breu recorregut per l’exposició.

Danza de mujer, Anna Malagrida (2007). Fotografia d’arxiu de la web de l’artista.

En primer lloc, a la sala de la dreta, trobem Danza de mujer (2007), una obra audiovisual que presenta el concepte nuclear d’Opacitas: l’amagar i el revelar, escenificats per una tela que tapa i destapa el buit d’una finestra fent giravoltes atzaroses. La tela, caracteritzada pel títol com un element femení, és l’objecte que crea una separació entre dos espais, però no ho fa de forma absoluta o opaca sinó deixant veladures i espais de visió. Com si es tractessin de múltiples metamorfosis de si mateixa, aquest paper serà realitzat per diversos agents en la resta d’obres.

Així doncs, el vídeo que es projecta al costat, Le Laveur de carreaux (2010), afegeix nous elements que juguen amb el tema de l’exposició: a més d'ocultar i desvelar, el dins i el fora, aquí representats dicotòmicament per una persona que neteja els vidres des del carrer i la nostra perspectiva filmada des de l’altra banda. L’una i l’altra, però, es troben parcialment ocultes per la pel·lícula semitransparent que formen els productes de neteja, cíclicament estesa i després esborrada. Aquesta feble però efectiva barrera, i l’actitud d’aquell qui la forma, és culpable d’un estrany sentiment d’incomunicació que acompanya l’exposició de manera general.

Le Laveur de carreaux, Anna Malagrida (2010). © Pep Herrero

El Tríptic II de la sèrie Point de vue (2006) ens permet veure un horitzó marítim a través d’una membrana de pols plena de ditades, formes, paraules... Molt prosaicament la imatge evocaria els vidres dels cotxes empolsegats a primera línia de costa que els transeünts aprofiten com a pissarra per instint. Però el seu gest és més complex i, per tant, el resultat més misteriós: la relació interior/exterior que fins ara se’ns havia plantejat ja no esclareix què o qui es troba en cada lloc, ni tan sols si aquella pel·lícula forma part del mateix registre o si és un afegit que s’interposa entre el món i nosaltres. Tampoc la jerarquia segueix el seu ordre clàssic — en el qual prevaldria la naturalesa — sinó que són les formes tènues marcades al cristall les que, amb molt poca intensitat visual, prevalen sobre un fons apagat. En aquest paisatge velat — que com diu la comissària, Patricia Sorroche, al llibret de sala, pertany al Cap de Creus— s’hi amaga una picada d’ullet a l’imaginari del seu entorn: encerclats dins una forma de cor, els noms de “Dalí x Buñuel”.

Point de vue, Anna Malagrida (2006). © Anna Malagrida / VEGAP, 2025.

Els espectadors podran comprovar l’efecte progressiu, dinàmic i els diferents moments de recepció que permeten les obres d’Anna Malagrida encara amb més joc i espai per a la imaginació en l’extensa col·lecció Vitrines (Aparadors), que protagonitza la resta de l’exposició. Amb poca pretensió, les 14 fotografies que la componen s’identifiquen pels noms dels carrers on van ser preses i mostren els aparadors d’uns quants locals comercials parisencs buits els vidres dels quals han estat empastifats — Malagrida ho diu amb més elegància: velats—  per una capa irregular del pigment Blanc d’Espanya. A diferència del que vèiem a Point de Vue, aquí la pintura esdevé un mur difícil de travessar amb la mirada i es genera un xoc contra el seu interior que el fa més intrigant.

Rue de Charenton, Anna Malagrida (2008-2009)© Anna Malagrida / VEGAP, 2025.

Però el que dota d’un sentit especial aquesta sèrie és que, el que eren obstacles visuals, amb el temps, han estat interpretats com un llenç a l’abast pels ciutadans i deixen veure tota mena de ratllades i inscripcions, la qual cosa converteix les imatges en un document d’un interès gairebé sociològic, una mostra de la faceta més espontània i menys calculada de l’expressió plàstica. Es pot fer la lectura al voltant dels conceptes que hem apuntat: allò que es troba amb nosaltres; allò que hi ha més enllà (l’interior del local) i la petita membrana intervinguda que, irònicament, és l’únic lloc a través del qual podem mirar. Algun dels textos de sala s’hi refereixen com un espai liminar. L’autora de les fotografies executa amb molt bona visió un exercici de flâneurisme, capturant retalls d’aquest fenomen autònom i recopilant-los. Les lectures polítiques d’aquestes obres són immenses: l’ansietat urbana que desprenen les guixades, les raons econòmiques rere el tancament dels locals, la pluralitat de mans (i idiomes, alfabets, etc.) desconegudes dialogant en un mateix mur…

Rue de Châteaudun, Anna Malagrida (2008-2009). © Anna Malagrida / VEGAP, 2025.

El munt de runes que presideix la sala sota el títol 100 K de ruïna fa ensorrar part de la sensibilitat pel gairebé imperceptible mostrat en la majoria d’imatges, com si fos necessària una escenografia per recordar-nos que el context, la ciutat on s’han produït aquells conflictes transparents, és en realitat atrafegada, brusca i sorollosa. Si la resta d’imatges, encara que no siguin revolucionàries, evoquen racons originals, aquest gest sembla fet amb una voluntat de radicalitat més marcada que, personalment, considero mancada d’impacte. La particularitat de la selecció d’imatges de l’artista i fotògrafa Anna Malagrida rau en la fixació per un aspecte molt subtil de la realitat i la capacitat per traçar un discurs variat prenent com a eix un aspecte que podria semblar purament formal com és la transparència.

I, tornant a la idea inicial, si dic que el Museu aprofita (amb més o menys raons) la universalitat de la proposta de Tàpies que fa que moltes coses s’assemblin a ell per afavorir les connexions en la memòria de l’espectador és per detalls com la peça triada, és clar, a consciència, per la portada dels fulletons i anuncis de l’exposició: Boulevard Sébastopol (2008-2009). Aquí, aquella creu, que és a vegades “T” i a vegades “+” ens connecta ineludiblement amb la casa que acull l’exposició i, lluny de disminuir el valor de l’artista, la converteix en un hoste més que benvingut.

100 K de ruïna, Anna Malagrida (2025). © Pep Herrero