Quatre veus dissidents a La Virreina

La Virreina Centre de la Imatge presenta quatre noves exposicions que revisiten figures cabdals del cinema, el teatre, la música i les arts visuals contemporànies des d’una perspectiva radical, necessària i urgent. Amb un fort component de recerca, les mostres ofereixen documents i materials que, tal com assenyala Valentín Roma, director del centre, són difícils de veure conjuntament en un mateix espai museístic, ja que procedeixen de diversos indrets del món. El recorregut s’articula entorn la idea comuna d'impugnar els relats dominants i obrir noves maneres de veure i entendre.

Sara Gómez: la meva aportació
La cineasta afrocubana Sara Gómez (Guanabacoa, 1942 – l’Havana, 1974) va ser una figura pionera del documentalisme cubà dels anys seixanta i setanta, i una de les primeres veus del que s’anomenaria més tard «cinema antietnogràfic». La seva obra, marcada per la força política del testimoni i per una mirada des de la condició de dona, jove i negra, s’inscriu plenament en l’horitzó del projecte revolucionari iniciat el 1959, tot i que n’evidencia també les contradiccions internes. Exponent d’una filmografia centrada en el valor del testimoni, els seus films ―i especialment Mi aporte (1972), que dona títol a la mostra i resumeix l’essència de la seva mirada― analitzen com les dones ocupen l’espai públic, el treball i la llar, amb ideologies diverses segons la seva classe social i codis de valors particulars, enfrontant-se a un masclisme imposat de manera sistemàtica.

La mostra, que recull per primera vegada la seva filmografia completa en versions restaurades, contextualitza la seva obra amb peces coetànies de cineastes com Chris Marker, Agnès Varda, Santiago Álvarez o Tomás Gutiérrez Alea. També hi trobem una selecció de cartells de la dècada prodigiosa del disseny gràfic cubà, amb noms com Bachs, Rostgaard, Ñiko o Azcuy.

Mi aporte, Sara Gómez (1972)

Eugenio Barba / Odin Teatret: autopenetració
L’Odin Teatret, fundat l’any 1964 per Eugenio Barba, representa una de les experiències teatrals més radicals i influents del segle XX. Allunyada tant de la tradició occidental com de les avantguardes, la companyia va obrir un nou camí que Barba va anomenar el tercer teatre: una via alternativa basada en la creació col·lectiva, la recerca d’arrels culturals pròpies i una organització no jeràrquica del treball. Inspirada en les companyies independents de Llatinoamèrica, aquesta nova manera de fer teatre impugnava els grans relats europeus i obria l’escena a formes oblidades o reprimides. Va ser la primera vegada que un grup d’artistes, majoritàriament joves del nord d’Europa, es constituïa en col·lectiu per oposar-se activament a l’ordre establert, proposant un estil de vida desvinculat dels models socials que se’ls imposaven.

L’exposició, comissariada per Roger Bernat, se centra en els anys 1971-1979, període de consolidació d’aquest moviment i de creació de l’Escola Internacional d’Antropologia Teatral. S’hi recullen textos, materials de treball i documents històrics —gairebé tots signats per Barba, teòric i pensador teatral— que permeten entendre l’“autopenetració col·lectiva” que l’Odin Teatret proposava, una exploració dels límits corporals i culturals per arribar a una nova consciència escènica.

Iben Nagel Rasmussen practicant els «exercicis suissos». Fotografia de Torgeir Wethal. Holstebro, Dinamarca, 1971

Cathy Berberian: stripsody
Stripsody és una de les peces més singulars de la compositora i performer Cathy Berberian (1925–1983). I ara amb motiu del seu centenari, La Virreina presenta una exposició comissariada per Arnau Horta que revisita la genealogia d’aquesta peça composta el 1966, un sol vocal basat en onomatopeies i llenguatge de còmic, creat amb la complicitat intel·lectual d’Umberto Eco. Aquesta obra, la seva òpera prima com a compositora, esdevé també una de les intervencions vocals més trencadores del segle XX, inclassificable dins de les categories musicals convencionals. Stripsody és alhora una acció performativa i ha de ser entesa com un artefacte cultural.

L’exposició traça un recorregut que arrenca als anys cinquanta, quan Berberian s’instal·la a Milà, i mostra com Stripsody marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Al voltant de la peça orbiten figures com el pintor Eugenio Carmi i l’il·lustrador Roberto Zamarin, i ressonen textos de Susan Sontag, assajos de semiòtica i propostes experimentals que situen Berberian com una figura clau en la renovació de la música contemporània i la performance vocal.

Fotografia amb autògraf, Cathy Berberian (c.1966-68). Col·lecció Cathy Berberian de la Fundació Paul Sacher, Basilea

Álvaro Perdices: cultivar l’estrany
Cultivar l’estrany ofereix una visió antològica de l’obra d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971), abastant des dels seus primers treballs als anys noranta fins a les seves creacions més recents, algunes d’elles creades específicament per a La Virreina. El títol de l’exposició fa referència a un enfocament artístic que entén el procés creatiu com un cultiu d’idees, formes de vida, paisatges perifèrics i memòries oblidades. A més, el terme «estrany» s’associa a conceptes com els elements queer i l’uncanny, tal com s’explora a través de la famosa sèrie expositiva de Mike Kelley —una influència important per a Perdices—, ja que implica una distorsió, una recerca d’espais indeterminats que desestabilitzen el convencional i el transformen en obsolet o alienant, camps als quals l'artista ha dedicat treballs.

Perdices ha estat un pioner a confrontar l'acció humana amb la seva replicació per part d'una natura que ens alerta dels riscos del progrés mitjançant l'anarquia ecològica. Fa anys, va explorar l’educació lliure i va col·laborar amb infants en processos formatius, oferint eines que ells mateixos poden crear davant dels models pedagògics coercitius. Formes de l’avenir (2025), una de les últimes obres de l’exposició, recupera els assaigs escènics dirigits per Pura Maortua i Federico García Lorca el 1936 de Así que pasen cinco años (1931). Aquesta proposta inclou els manuscrits originals procedents de l'Archivo Fundación Federico García Lorca de Granada i la reconstrucció dels dissenys ceràmics de Maruja Mallo, que es van perdre durant la Guerra Civil, i que han estat recreats per l'Escola de Ceràmica de la Moncloa de Madrid.

Sense títol (Abierta, Negada y Desnuda), Álvaro Perdices (2012). Video projecte a l’EACC. Cortesia de l’artista