Exposicions
Antonio Imedio i Felipe Barreiro entre ombres i fantasmes
Hi ha moments que no veiem, però que d'alguna manera percebem. El so apagat d'unes cireres rodolant sobre una taula, la sensació tèbia d'un cos que acaba d'abandonar el llit, algú movent-se a l'altra banda d'una porta o ombra que travessa una habitació. Són situacions aparentment quotidianes que, tanmateix, contenen una cosa difícil de precisar: una presència, un record, una intuïció.
És precisament en aquest espai entre allò visible i allò que amb prou feines podem intuir on se situa Pactes amb ombres i fantasmes , l'exposició que reuneix el treball d'Antonio Imedio i Felipe Barreiro a la Galeria Hugo Dufon de Bogotà. La mostra, oberta de l'11 de juliol al 12 de setembre del 2026, proposa una aproximació a la pintura entesa no com una reproducció fidel del món, sinó com una eina capaç d'ampliar la nostra percepció.
Felipe Barreiro, Carrera a la matinada, 2025.
Davant d'una pintura, suggereixen tots dos artistes, sempre cal tornar a mirar. Escoltar amb els ulls, tocar amb la mirada, reconèixer textures que pertanyen tant a la matèria com a la memòria. La imatge pictòrica no s'acaba en allò que mostra: darrere d'una lleugera diferència tonal, d'una decisió aparentment mínima o d'una composició que sembla aproximar-se al caos, roman una cosa que es resisteix a ser completament explicada.
La pintura esdevé així un territori d'incertesa. Un espai on allò que veiem conviu amb allò que recordem, imaginem o simplement pressentim. Imedio i Barreiro surten sovint d'escenes ordinàries —una habitació, els núvols d'una tempesta, un paisatge nocturn o un llit buit— per convertir-los en llindars cap a qüestions més àmplies relacionades amb el desig, la memòria i el pas del temps.
L'exposició planteja a més a més la pintura com una conversa permanent amb la història de l'art. Cada quadre conté empremtes d'altres quadres i cada gest sembla respondre gestos anteriors. Pintar implica avançar a les palpentes, provar, insistir i, sobretot, saber quan aturar-se. D'aquí que la història de la pintura no avanci necessàriament en línia recta, sinó que torni una vegada i una altra sobre determinades inquietuds per transformar-les des de noves perspectives.
Antonio Imedio, Un home nariós aixeca el fal·lus, 2026.
L'obra d'Imedio i Barreiro participa d'aquesta conversa més àmplia i supera qualsevol lectura limitada a una generació o context geogràfic concret. Les seves pintures recuperen motius reconeixibles per portar-los cap a un terreny ambigu, on la quotidianitat adquireix una dimensió gairebé espectral i on allò que sembla familiar es pot convertir en una experiència estranya.
Però aquesta exploració de la intimitat no es limita al silenci, la solitud o el recolliment. També apareix en la celebració, la festa i la disbauxa. La música i el ball es presenten com a formes de construcció de la subjectivitat, moments en què l'individu es reconeix i es transforma a través de la presència dels altres.
La pintura del trompetista d?Antonio Imedio condensa precisament un d?aquells instants. El goig col·lectiu es converteix en una experiència de descobriment personal, en un moment en què la música, el cos i la companyia generen una forma particular de llibertat.
Et poden
Interessar
...
