Armando Villegas, l'art del mestissatge com a llenguatge

Armando Villegas ocupa un lloc singular a la història de l'art modern a Colòmbia. La seva obra, difícil d'encasellar en un únic corrent, va transitar entre l'abstracció i la figuració, la geometria i la fantasia, la tradició occidental i els imaginaris prehispànics. Al centenari del seu naixement, una gran retrospectiva reivindica l'amplitud d'una trajectòria desenvolupada durant més de sis dècades i proposa una lectura nova d'un dels artistes fonamentals per comprendre la consolidació de la modernitat artística colombiana.

L'exposició, comissariada per Valentina Gutiérrez Turbay juntament amb la Fundació Armando Villegas, reuneix més de 150 obres realitzades entre la dècada del 1950 i el 2013. El recorregut permet observar les diferents etapes d'una producció que mai no va deixar de transformar-se i que va arribar a superar el centenar d'exposicions individuals. La mostra es pot visitar fins al 17 de gener de 2027 a la Sala Carlos Rojas, al tercer pis, i la Sala Marta Traba, al primer, del recinte museal.

Nascut a Pomabamba, als Andes peruans, el 1926, Villegas va créixer en un entorn marcat per la pintura colonial i per una tradició familiar vinculada a l'artesania. Aquesta convivència primerenca entre l'art, l'ofici i la cultura material acabaria sent determinant en la seva manera d'entendre la creació. El 1951 es va traslladar a Bogotà gràcies a una beca per estudiar pintura mural a la Universitat Nacional de Colòmbia. La seva arribada va coincidir amb un moment de transformacions profundes en l'escena artística del país.

Tres anys després va presentar la seva primera exposició individual a Colòmbia. La mostra va cridar l?atenció de la crítica i també d?un jove Gabriel García Márquez, que va percebre des del començament el potencial d?aquella pintura. «Tinc la satisfactòria impressió d?estar assistint al principi d?una obra pictòrica sorprenent», va escriure llavors el futur Premi Nobel de Literatura.

A partir d'aquell moment, Villegas va desenvolupar una trajectòria marcada per la constant experimentació. Durant els anys cinquanta es va aproximar a l'abstracció geomètrica, per incorporar posteriorment elements figuratius i construir un univers poblat per guerrers, verges, criatures fantàstiques i referències a les cultures prehispàniques. La seva pintura va evolucionar cap a un particular realisme fantàstic en què les figures híbrides i els símbols ancestrals van adquirir un protagonisme creixent.

Però reduir la seva obra a una iconografia determinada suposaria deixar fora un dels seus aspectes més interessants. Precisament, l'exposició planteja una revisió de la interpretació tradicional segons la qual Villegas va pintar el mestissatge a través dels seus personatges i motius. La proposta curatorial defensa que el mestissatge és molt més profund en la seva producció: no només un tema, sinó una autèntica manera de construir l'obra.

A les seves pintures, collages i assemblatges conviuen llenguatges que procedeixen de tradicions aparentment allunyades. La tècnica acadèmica es troba amb artesania; la història de l'art occidental dialoga amb els patrons geomètrics del tocapu inca; l'abstracció es relaciona amb la figura i els referents prehispànics apareixen juntament amb solucions formals vinculades al cubisme. Villegas no pretén necessàriament fusionar aquests elements fins a fer-los indistingibles, sinó mantenir-ne les diferències i establir-hi noves relacions.

Aquesta convivència de mons converteix el mestissatge en una qüestió formal i metodològica. La seva obra funciona com un territori de trobada on diferents tradicions, materials i sistemes de representació poden coexistir sense perdre completament la seva identitat. És precisament en aquesta tensió on rau bona part de la singularitat de la seva proposta.

L'exploració artística va anar acompanyada per una dedicació intensa a l'ensenyament. Durant prop de cinquanta anys, Villegas va exercir com a professor en diferents institucions universitàries de Bogotà. Va ser director d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional de Colòmbia i va participar en la fundació dels estudis de Belles Arts de la Universitat dels Andes. Des de les aules va contribuir a formar diverses generacions d'artistes i va tenir un paper destacat en la renovació de l'ensenyament artístic colombian.

La seva trajectòria cultural va ser reconeguda oficialment el 1993, quan el Govern colombià, durant la presidència de César Gaviria, li va concedir la nacionalitat colombiana com a reconeixement a les seves aportacions a l'art i la cultura del país ia la seva extensa tasca pedagògica.

La retrospectiva permet seguir, a través de més de 150 peces, aquest procés de transformació permanent. Des de les primeres investigacions abstractes fins a les composicions poblades de guerrers, figures fantàstiques i referències ancestrals, el recorregut mostra un artista disposat a canviar de registre sense renunciar a una identitat pròpia.

Aquesta voluntat d'escapar-se de les categories explica també la vigència de la feina. "El que no es pot permetre és l'encasellament", va afirmar Villegas, una declaració que resumeix bona part de la seva actitud creativa. Davant d'una història de l'art que sovint ha intentat ordenar la seva producció sota etiquetes concretes, la seva obra sembla reclamar precisament el contrari: ser entesa des de la multiplicitat.