2024 Inserció Bonart Segell IMPULSA CULTURA

Opinió

Al·lèrgia a la crítica d'art

The Future, 2014 Elmgreen & Dragset.
Al·lèrgia a la crítica d\'art

Antigament s’esperava del crític d’art un judici. Avui s’espera que no incomodi. La diferència canvia per complet la natura de la professió. Criticar ja no va d’analitzar una exposició o una política cultural, sinó de calcular bé quines susceptibilitats poden sentir-se ferides, quines aliances poden trencar-se i quines conseqüències laborals i fins i tot de perill per a la integritat física pot tenir el simple fet d’argumentar una opinió.

Es parla sovint de la cancel·lació com si fos un fenomen exclusiu de les xarxes socials. No ho és. En el món de l’art, rarament adopta la forma d’una prohibició explícita. Es manifesta en un encàrrec que deixa d’arribar. No cal que ningú pronunciï la paraula veto per comprendre que determinades posicionaments tenen un cost.

L’ecosistema artístic esdevé cada cop més al·lèrgic a la crítica. Hem acabat confonent el debat amb la deslleialtat. Com a conseqüència, molts textos culturals s’assemblen més a notes de premsa que a exercicis d’anàlisi.

No és casualitat. La precarietat ha modificat profundament la independència del crític. Qui escriu també necessita treballar en altres coses. Les fronteres entre periodista, comissari, assessor, docent, jurat, editor o consultor són cada cop més difuses. El mateix museu sobre el qual avui es podria escriure una crítica pot ser qui demà encarregui un catàleg o convidi a formar part d’un projecte. En aquestes condicions, l’autocensura deixa de ser una decisió ideològica per convertir-se, en massa ocasions, en un mecanisme de supervivència. Ja vaig plantejar aquest dilema a La crítica d’art en l’actualitat, assaig publicat per Akal el 2024: ha de plegar-se el crític a les dinàmiques del sistema o acceptar el risc de convertir-se en un kamikaze cultural condemnat, a poc a poc, a l’ostracisme? La pregunta segueix vigent.

Ho afirmo des de l’experiència. Després d’anys escrivint sobre art contemporani, he comprovat que el preu de mantenir una veu pròpia rarament anima. Vé amb entrebancs, amb relacions que s’ensorren, amb campanyes de descrèdit i, en ocasions, amb conseqüències professionals que traspassin l’àmbit estrictament cultural. Defensa una opinió incòmoda pot acabar afectant espais que, en teoria, haurien de jutjar exclusivament la feina realitzada.

La conversa pública sembla exigir adhesions incondicionals. Si elogies una exposició, algú sospitarà que busques un favor. Si la qüestiones, un altre conclourà que existeix una animadversió personal. L’espai intermedi, el de l’anàlisi raonada, s’estreny perillós.

Potser per això la crítica d’art travessa un dels seus moments més delicats. No perquè hagin desaparegut els bons escriptors ni perquè faltin exposicions sobre les quals reflexionar, més aviat perquè el sistema premia la promoció per sobre del qüestionament. Es demana pensament crític mentre es penalitza qui pensa pel seu compte.

No obstant, segueixo creient que la funció del crític no consisteix a repartir aprovats o suspensos, ni a protegir egos o carreres professionals. Consisteix a formular preguntes que altres prefereixen no fer-se, assenyalar contradiccions i contribuir que el debat cultural sigui una mica més exigent intel·lectualment. Si aquesta tasca deixa de ser possible per por a les conseqüències, haurem perdut molt més que un gènere periodístic. Haurem renunciant a un dels pocs espais des d’on l’art encara pot ser discutit amb llibertat.

FVC_Portes-endins_Anuncis-digitals_Bonart_180x180_v1FVC_Josep-Maria-de-Sucre_Bonart_180x180_v1

Et poden
Interessar
...

banner-bonart