El pintor terrassenc Xavier González Arnau va inaugurar aquest passat divendres 13 de novembre, la seva nova exposició temporal titulada El Pintor a la galeria J. Bagot de Barcelona. Aquesta mostra ens permet acostar-nos a l'univers creatiu d'un artista que entén la pintura com una experiència vital, física i profundament intuïtiva.
Nascut a Terrassa el 1980, González Arnau acumula prop de tres dècades de dedicació a la pintura. La seva trajectòria és la d'un creador inquiet i nòmada que ha viscut en diferents països i ciutats, com Berlín, Nova York, Nova Jersey, Croàcia, Dinamarca i Itàlia, fins a trobar a les comarques gironines, concretament a Celrà, un espai on arrelar-se personalment i artísticament.
En l'exposició que presenta a la galeria J. Bagot podem apreciar una pintura de gest ampli, matèria i moviment, en la qual el cos participa activament en el procés creatiu. L'artista explica que no sol començar un quadre amb una idea preconcebuda, sinó que es deixa portar per la intuïció i per l'energia del moment. Una manera de treballar que ell mateix resumeix amb una expressió molt significativa: «Soc un acumulador d'energia».

Segons González Arnau, «quan pinto, entro en estat vegetatiu, que no necessito menjar ni dormir», i ens explica que entra en un estat de concentració absoluta, gairebé meditatiu, en el qual la pintura es converteix en el centre de tota la seva atenció.
D'altra banda, podem observar que els paisatges de l'Empordà ocupen un lloc destacat en el seu univers personal. Després d'anys de vida itinerant, l'artista ha trobat en aquest territori un entorn de natura i tranquil·litat que alimenta la seva creativitat. El paisatge, la llum, els animals (els seus benvolguts cavalls) i el contacte directe amb la natura prenen part d'una experiència que va més enllà de la simple representació pictòrica.
Després d'un període notable d'exposició mediàtica, arriba aquesta inauguració a Barcelona. La seva participació en l'anunci d'Estrella Damm, en el qual interpreta el personatge de Canyut, li ha permès donar-se a conèixer a un públic molt més ampli. Una popularitat inesperada que, segons explica l'artista, «m'ha obert noves oportunitats i contactes internacionals en l'àmbit artístic».
Però darrere d'aquesta projecció pública hi ha un pintor que porta gairebé trenta anys treballant, fidel a una manera molt personal d'entendre l'art. La seva presència a la galeria J. Bagot representa una nova oportunitat per descobrir una obra que reivindica la llibertat creativa, la força de la natura i la necessitat de pintar des de l'experiència i l'emoció.
Actualment, González Arnau viu amb la seva dona, el seu fill i els seus cavalls en una masia típica catalana situada a Celrà (Girona), on té instal·lat el seu taller d'artista.

La dona centaure
En aquesta exposició també apareix el tema de la «Dona Centaure». Segons González Arnau, «és una dona molt concreta que no coneix ningú d'aquesta exposició. És una picada d'ullet que li faig a un amic meu, que tenim una anècdota junts i que una vegada em va dir que es va enamorar. He agafat un mite i jo l'estic pintant en pla expressionista. L'obra es mou entre la representació expressionista i el pop. És molt viva de color, i la pinto a la meva manera, que és molt punk. Tècnicament hi ha punts de matèria, punts d'esquinçats»…
Jo normalment pinto de dia. Però, per a aquesta exposició, jo hi treballo de nit, quan dorm la meva dona i el meu fill, i hi coquetejo amb la dona centaure de forma intel·lectual amb ella de nit.
Per a mi, l'intel·lectual és la testosterona, és a dir, la meva testosterona és la sofisticació de la meva intel·ligència. Com un dibuixant de còmic, l'estic coneixent de nit. Quan acabo la meva fase de dibuix amb carbó, li dono color, amb els meus pastels, amb bastanta violència, i després li dono unes capes d'oli i d'aquí surt el resultat de la meva obra».
Segons l'artista, «el tema de la “Dona Centaure” apareix perquè jo crec que l'home vindria a ser com un piano masculí que té totes les notes i la dona és un piano femení que té totes les notes, i no us ho perdeu, són els mateixos pianos, però un és home i l'altre és dona, aquest és el misteriós». Aquesta dona no necessita reivindicar el feminisme, és una dona que no amaga res, no s'avergonyeix d'ella perquè no té un home burgès al costat, no pensa si és home o és dona. És una gitana de Gimeno en pilotes!
Una altra cosa és que s'ha de lluitar pels drets de les dones, etcètera… Jo crec que això és un tema molt important i molt seriós. Si parlem de música i de dansa, home i dona no existeixen, però sí que s'acosten… Jo només soc home».
En definitiva, «La Dona Centaure» és un atac frontal a la burgesia. La dona catalana, que és la que he conegut jo personalment en menjars, reunions, etcètera, m'he fixat que algunes d'elles porten un burca invisible! Per a mi, la dona centaure no és una sirena o una medusa, és una dona amb moltes virtuts i talent. Per a mi és una dona voluptuosa, generosa, que no és una puta. És tal com és. Jo no les necessito vestir de centaure, ni de serps, ni de tigresses…»