Exposicions
Nassra Musa i els cossos que desafien les fronteres de la identitat
La identitat no és necessàriament un lloc estable ni una forma que pugui definir-se amb precisió. Pot ser un territori de trànsit, una superposició de memòries, paisatges i experiències que transforma els cossos i qüestiona els seus propis límits. Aquesta és una de les tensions que travessen la pintura de Nassra Musa (Madrid, 2000), que presenta la seva primera exposició individual a la Galeria Daniel Cuevas de Madrid, després d'haver participat l'any anterior a la col·lectiva Extra–Painting. Sota el títol We accept her, one of us!, la mostra, que es podrà visitar del 14 de novembre al 9 de gener de 2027, desplega un imaginari en què l'humà, l'animal, el vegetal i l'arquitectònic deixen de tenir fronteres definides.
Les pintures a l'oli de Musa proposen una aproximació inquietant a la representació del cos i del paisatge. En una primera mirada, les seves composicions poden transmetre una sensació d'estranyesa o fins i tot d'amenaça. Tanmateix, aquesta aparença no respon a una voluntat de generar rebuig, sinó a la necessitat de representar allò que escapa a les categories convencionals. Els personatges no són figures tancades ni identitats reconeixibles en un sentit tradicional: són presències en trànsit, cossos que es fragmenten, es deformen i s'acoblen a l'entorn per trobar una manera d'existir en un món que no sempre els reconeix com a propis.
La natura ocupa un lloc fonamental en aquesta investigació pictòrica. No és un teló de fons ni un escenari passiu sobre el qual es disposen les figures, sinó una força activa que penetra en la representació i altera les seves estructures. La pròpia artista explica que la seva investigació «sempre ha estat sostinguda en la importància de la natura», entesa com una presència capaç d'irrompre i transformar. L'hostilitat, l'estranyesa i el sentiment de no pertinença esdevenen així recursos essencials per imaginar altres formes de relació amb el món i altres possibilitats d'existència.
En aquest univers, el paisatge s'introdueix en el cos com una geografia incorporada, una memòria que deixa empremta o una experiència migratòria que modifica la manera d'habitar l'espai. L'entorn es manifesta en les postures, en les textures de la pell i en la pròpia configuració anatòmica dels personatges. Les figures semblen absorbir allò que les envolta fins a desdibuixar la distinció entre organisme i territori. La pintura esdevé un camp de tensions en què les formes es dissolen, s'expandeixen i es recomponen, posant a prova els seus propis límits. En alguns moments, la imatge sembla aproximar-se al collage, a la ruïna o a una estructura orgànica que rebutja qualsevol definició definitiva.
Aquesta operació formal té una clara dimensió conceptual. Davant de la idea d'una identitat pura, immutable i vinculada a un únic origen, Musa proposa una estètica de l'entrelLoc: un espai intermedi on les formes híbrides, les fractures i les transformacions no són anomalies, sinó condicions inherents a l'experiència contemporània. La pertinença deixa de ser una qüestió de procedència o d'arrelament obligatori per esdevenir un procés de negociació constant entre el cos i el seu entorn. Les seves figures no busquen necessàriament recuperar una forma original, sinó trobar noves maneres d'adaptar-se i relacionar-se amb allò que les envolta.
Et poden
Interessar
...
