La Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea (GNAMC) de Roma dedicaix una exposició a Giorgio de Chirico i a la relació del seu univers artístic amb la ciutat eterna. Sota el títol De Chirico e la Metafisica, la mostra, que es podrà visitar del 20 d’octubre de 2026 al 21 de març de 2027, proposa una aproximació a un dels moviments més singulars i influents de l’art del segle XX, situant Roma com un dels escenaris essencials per comprendre la construcció de l’imaginari metafísic. Comissariada per Renata Cristina Mazzantini, directora de la institució, l’exposició estableix un diàleg entre deu importants obres procedents de préstecs externs i la col·lecció permanent del museu, incorporant també documentació arquitectònica, dibuixos i fotografies d’època.
El projecte planteja una nova lectura dels fons metafísics de la pròpia GNAMC, posant en relleu la qualitat i diversitat d’un conjunt artístic que constitueix una referència per aproximar-se a aquesta corrent de l’avantguarda italiana. A aquest nucli s’hi sumen obres procedents del Museo del Novecento, la Grande Brera i Casa Boschi Di Stefano de Milà, el Museo Bilotti de Roma i diverses col·leccions privades. El recorregut incorpora també fotografies seleccionades dels arxius del MAXXI i de l’Archivio Storico dell’Ente EUR, que permeten ampliar la mirada cap a la dimensió arquitectònica i urbana de la cultura metafísica.
Al centre de l’exposició hi ha Giorgio de Chirico (1888-1978), figura fonamental de la pintura europea i principal impulsor de la pintura metafísica. La seva trajectòria artística va estar marcada per una recerca del que és enigmàtic i invisible que va trobar en els espais urbans, les perspectives arquitectòniques i els objectes quotidians alguns dels seus motius més reconeixibles. Places deserts, arcades, torres, estàtues, maniquís i ombres allargades configuren un univers visual en què la realitat sembla desprendre’s del seu significat habitual per adquirir una dimensió misteriosa i suspesa.
Nascut a Volos, Grècia, en el si d’una família italiana, De Chirico va desenvolupar una formació i una sensibilitat profundament vinculades a la cultura clàssica europea. La seva estada a Munic, on va entrar en contacte amb la filosofia de Nietzsche i la pintura d’Arnold Böcklin, va ser decisiva en la configuració del seu llenguatge artístic. Més endavant, a París, va establir contacte amb les avantguardes i va trobar reconeixement en els cercles artístics de l’època. La seva pintura, tanmateix, va prendre un camí propi, allunyat de l’experimentació formal d’altres moviments moderns i orientat cap a una representació inquietant de la realitat.
Juntament amb Carlo Carrà, Giorgio Morandi i Alberto Savinio, entre d’altres, De Chirico va contribuir a definir l’horitzó de la pintura metafísica, una experiència artística que proposava mirar més enllà de l’aparença immediata de les coses. Les seves composicions, construïdes mitjançant perspectives impossibles, associacions inesperades i atmosferes silencioses, van anticipar algunes de les preocupacions que posteriorment trobarien ressò al surrealisme. La seva influència es va estendre per diferents generacions d’artistes, consolidant una de les aportacions més personals de la modernitat pictòrica.