Exposicions
Isabel Coixet retalla el món per reconstruir-lo
La disciplina del caos. Collage descobreix una faceta menys coneguda de la cineasta a través de més de seixanta obres que transformen records, imatges i fragments de realitat en un univers creatiu propi.
Reconstruir el món a partir dels seus fragments és una manera de tornar-lo a mirar. Isabel Coixet, coneguda internacionalment per la seva trajectòria cinematogràfica, troba al collage un espai de llibertat paral·lel al cinema, un territori on les imatges deixen de respondre un guió per establir relacions inesperades. L'exposició Isabel Coixet. La disciplina del caos. Collage , que es pot visitar al Sant Telmo Museua de Sant Sebastià fins al 2 de novembre, s'endinsa en aquesta pràctica artística menys coneguda de la creadora.
La mostra reuneix més de seixanta treballs realitzats durant els darrers anys a tres ciutats que han format part de la vida de Coixet: Nova York, Roma i Montolieu. A través de composicions elaborades manualment o mitjançant tècniques digitals, la cineasta explora les possibilitats expressives de la juxtaposició, la retallada i la recomposició. Fotografies, retallades, textos i objectes trobats esdevenen materials d'una escriptura visual que prescindeix de les convencions narratives del cinema per obrir-se a associacions lliures i suggerents.
En aquests collages hi conviuen referències personals, records, fragments d'altres vides i imatges procedents de contextos diversos. La seva força rau precisament en aquesta convivència d'elements heterogenis, que adquireixen nous significats quan són desplaçats del seu entorn original. El resultat és un univers visual fragmentari, construït a partir de les tensions entre allò íntim i allò aliè, entre la memòria i la invenció, entre l'atzar i la voluntat de donar forma al caos.
Per a Coixet, retallar no és simplement una operació plàstica, sinó una manera d'intervenir a la realitat. Al text que acompanya la publicació de l'exposició, la cineasta descriu aquest gest com una alternativa als moments en què la càmera, el guió o les paraules deixen de funcionar com a instruments de creació. Davant d'aquest bloqueig, les tisores i els materials preexistents ofereixen la possibilitat de tornar a començar. Retallar es converteix, en les seves paraules, en un «acte de violència molt controlada», una manera de separar fragments del món per tornar-los a reunir en un ordre que abans no existia.
Aquesta reflexió permet entendre el collage com una pràctica que connecta amb una constant de la seva feina: la voluntat de desmuntar les formes establertes per explorar altres maneres de construir sentit. Si el cinema articula imatges, sons, paraules i silencis dins una estructura narrativa, el collage allibera els seus elements i els situa en un espai on les connexions no sempre són evidents ni definitives. La mirada de lespectador es converteix així en una part essencial del procés, encarregada destablir relacions i completar les associacions que suggereixen les composicions.
Lluny de presentar aquestes peces com un exercici secundari respecte a la carrera cinematogràfica, l'exposició les reivindica com una expressió autònoma del seu imaginari. Coixet reconeix els dubtes que acompanyen la seva producció i la dificultat de saber quan una obra ha arribat al punt desitjat. Algunes peces sorgeixen de manera espontània; altres poden romandre bloquejades durant setmanes. Aquesta incertesa forma part d'un procés on la intuïció, la insistència i la possibilitat de rectificar conviuen constantment.
La cineasta també identifica en aquests treballs una honestedat particular, vinculada al fet que no cal justificar-se a través d'una història ni respondre a les expectatives d'un públic. Són el resultat d'un gest que permet deixar de pensar per començar a retallar, refer, recol·locar i resignificar. En aquesta seqüència d‟accions, el collage es converteix en una forma de pensament visual que accepta la imperfecció i troba en la fragmentació una possibilitat de descobriment.
Et poden
Interessar
...
