Exposicions
El viatge abstracte de Romà Vallès
Abstracció, abstracció i més abstracció, amb una engruna de figuració que va i ve en alguns moments singulars i d'allò més significatius. Aquesta vindria a ser una síntesi molt sintètica dels més de seixanta anys d'investigació i efervescència creativa de Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), que es despleguen al llarg de les sales de l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas amb motiu de l'exposició Romà Vallès - L'horitzó abstracte.
Comissariada per la crítica i comissària Conxita Oliver i per Bel Vallès, filla de l'artista i promotora incansable de la seva divulgació i reconeixement, l'exposició ressegueix l'evolució creativa d'aquest pintor que va participar en els moviments artístics de la Catalunya de postguerra i que jugà un paper clau en tant que facilitador de la recepció, l’assimilació i la transmissió dels corrents internacionals a casa nostra, en un moment de gran aïllament cultural i de ceguesa receptiva generalitzada —amb ben poques excepcions—.
Profundament amarat de l'informalisme ja des de mitjan dècada dels cinquanta, Vallès s'endinsà en un viatge cap a mons abstractes que no abandonaria mai, però que evolucionaria i mutaria al ritme de les seves preocupacions artístiques i vitals. Així s'evidencia al llarg dels onze àmbits que articulen la mostra, que es corresponen amb onze sèries d’obra que s’encadenen cronològicament i a través de les quals les dues comissàries ens proposen repassar les etapes més significatives de la seva trajectòria.
El recorregut comença amb unes peces primerenques en què se’ns presenta a un «Vallès abans de Vallès» i culmina amb la sèrie Heràclit (2005-2015), on l’artista reflexiona sobre el flux perpetu de la vida a partir de la màxima d’aquest filòsof presocràtic —«tot canvia, res desapareix i tot es transforma»—, que funciona alhora com a metàfora del seu propi procés creatiu. Entre ambdós extrems s’estenen tot un seguit d’etapes intermèdies en què es fa palesa la seva evolució creativa. Des de les conegudes Cosmogonies (1956-1964), on inicia les seves exploracions informalistes —i amb elles, la maduresa creativa—, passant pels incompresos Collages (1964-1967) d’estètica pop, i per les exploracions geomètriques, sígniques i conceptuals, així com pels subtils jocs amb formes orgàniques que oscil·len des de caps i cossos informes fins a insectes i flors, l’exposició revela tot d’anades i vingudes, fugides i retorns. D’aquest bell trànsit emana un fil conductor des del que constata una lògica creativa vallesana, coherent i configurada a partir d’un llenguatge propi. Un fil que, tal com assenyalen Conxita Oliver i Bel Vallès al text de presentació de la mostra, jau en «el traç i la taca, la matèria i el color, els elements definidors de la seva experimentació que suggereix tant espais microcòsmics com macrocòsmics, en mirades obertes d'infinites lectures».
Però més enllà d’aquest fil conductor estrictament plàstic, existeix igualment en Vallès una pulsió constant que travessa tota la seva obra i que constitueix, probablement, la seva veritable cerca incessant: la voluntat de fer visible l’invisible des de la singularitat i la més absoluta llibertat. Aquest és, a parer meu, el tret més rellevant i definitori d’aquest gran i particular mestre de l’informalisme català, que evità les tendències passatgeres i es mantingué sempre fidel al seu compromís amb l’art abstracte, el qual no només convertí en el seu llenguatge, sinó en una veritable premissa ontològica i espai d’investigació incessant.
Et poden
Interessar
...
