La darrera fotografia

Hi va haver un temps en què una fotografia podia ser molt més que un retrat. Podia convertir-se en l'única imatge d'una persona, a l'últim vincle amb algú que acabava de morir i, de vegades, a l'única manera de conservar la seva presència dins d'una família. Al Mèxic del segle XIX i les primeres dècades del XX, fotografiar els difunts va formar part dels rituals del dol i d'una manera particular d'enfrontar-se a la mort. Entre aquestes imatges destaquen les dels nens morts, coneguts popularment com a angelets : cossos vestits, adornats amb flors i retratats amb una solemnitat que avui pot resultar inquietant, però que llavors responia a una profunda tradició religiosa, familiar i afectiva.

La fotografia post mortem no va néixer a Mèxic. Des dels primers anys de la història de la fotografia, la mort esdevingué també un motiu susceptible de ser fixat per la càmera. En una època en què fer-se un retrat era un privilegi que no era a l'abast de tothom i on la mortalitat infantil era elevada, la mort podia ser, paradoxalment, l'ocasió en què una família obtenia una imatge d'un dels seus membres. El retrat del difunt ocupava així un espai que fins aleshores havia pertangut fonamentalment a la pintura ia altres formes de representació.

Al món hispanoamericà hi havia precedents. La tradició pictòrica de les anomenades monges coronades, sorgida a Espanya i desenvolupada amb especial intensitat durant el període virreinal americà, havia establert una relació entre representació, ritual i mort. La fotografia va heretar alguns d'aquests codis visuals i els va traslladar a un mitjà molt més accessible. La càmera permetia conservar una presència que la mort havia fet desaparèixer i oferia a les famílies una imatge tangible per al record.

A Mèxic, aquesta pràctica va adquirir una rellevància especial a mitjans del segle XIX i es va prolongar, amb diferents formes i graus d'intensitat, durant les primeres dècades del segle XX. Els fotògrafs acudien de vegades als domicilis o als llocs on se celebraven els funerals per fer el darrer retrat. No era necessàriament una representació destinada a exhibir-se públicament, sinó una imatge íntima, familiar, concebuda com a record i com a part del mateix ritual funerari.

La tradició va assolir una de les seves expressions més singulars als retrats infantils. La mort d'un nen era interpretada dins de la religiositat popular a través de la figura de l' angelet . La poca edat del mort permetia imaginar-ho com un ésser pur que abandonava el món terrenal per assolir el celestial. Aleshores la fotografia no només registrava un cos sense vida: construïa una imatge simbòlica d'aquesta transformació.

Flors, corones, espelmes i vestits blancs adquirien un significat precís. El blanc evocava la puresa de la infància; les flors podien fer referència al paradís ia la fugacitat de l'existència; les espelmes introduïen la dimensió de la llum i de la vida eterna. Les mans entrellaçades i els cossos acuradament disposats contribuïen a crear una imatge de serenitat. En alguns casos, el nen apareixia recolzat, com si dormís; en altres, assegut o envoltat per familiars, flors i elements religiosos.

La composició tenia, doncs, una importància fonamental. El fotògraf no es limitava a documentar el cadàver, sinó que participava a la construcció d'una escena destinada a preservar una identitat. El cos era vestit amb la seva millor roba i col·locat en un espai acuradament preparat. El resultat podia semblar un retrat d'algú adormit suspès entre la presència i l'absència. Precisament hi resideix bona part de la força d'aquestes fotografies: en la tensió entre l'evidència física de la mort i el desig familiar de mantenir viu el record.

Entre els fotògrafs vinculats a aquesta tradició destaca Romualdo García, nascut a Guanajuato, l'extens arxiu del qual constitueix avui un dels testimonis fonamentals per comprendre la societat mexicana del seu temps. Amb ell, noms com Juan de Dios Machain, José Antonio Bustamante Martínez i Rutilo Patiño van contribuir a desenvolupar diferents formes de representació dels difunts, especialment en l'àmbit de la fotografia infantil.

L'anomenada mort nena no va ser, però, una pràctica limitada a un únic grup social. Tot i que les possibilitats econòmiques condicionaven l'accés al retrat fotogràfic, hi ha testimonis procedents de diferents sectors de la societat mexicana. La presència del fotògraf al funeral revela fins a quin punt la fotografia havia començat a incorporar-se als rituals familiars ia modificar la relació entre memòria i representació.

A les dècades de 1920 i 1930, Mèxic travessava profundes transformacions socials i culturals. La modernització, els canvis dels costums funeraris i les noves concepcions sanitàries van anar desplaçant progressivament aquest tipus d'imatges. La fotografia familiar va començar a associar-se cada cop més amb esdeveniments vinculats a la vida —naixements, celebracions, matrimonis, viatges— i menys amb la mort. Paral·lelament, determinades restriccions sanitàries i judicials van contribuir a limitar algunes pràctiques funeràries tradicionals.

També va canviar la relació física entre les famílies. L'expansió del correu i de les xarxes de comunicació va permetre que les fotografies circulessin entre familiars separats geogràficament. En aquest context, una fotografia podia funcionar fins i tot com a testimoni d'una mort: una imatge enviada als que eren lluny permetia comunicar i, alhora, certificar visualment una pèrdua. El retrat del mort esdevenia així una peça de la memòria familiar i un document d'una realitat que els qui eren absents no havien pogut presenciar.

La desaparició progressiva d'aquest costum no va significar, però, la desaparició de les fotografies. Moltes van quedar guardades durant dècades en àlbums familiars i d'altres van passar posteriorment a formar part d'arxius i col·leccions públiques. L'Arxiu General de la Nació i les institucions vinculades al patrimoni fotogràfic mexicà conserven testimonis que permeten aproximar-se a una pràctica que avui pot resultar difícil de comprendre des de la sensibilitat contemporània.

Les imatges de la mort nena obliguen precisament a mirar el passat sense traslladar mecànicament les nostres categories actuals. Allò que avui pot produir estranyesa o fins i tot rebuig va ser, per a aquelles famílies, una forma d'amor, memòria i comiat. La fotografia no cercava necessàriament desafiar la mort, sinó fer-la suportable mitjançant una imatge. Allà on començava l'absència, el retrat intentava conservar una presència.

La relació de Mèxic amb la mort ha produït al llarg dels segles un ampli repertori de rituals i de representacions. El Dia de Morts, els altars, les ofrenes i la incorporació d'elements gastronòmics i visuals al record de les víctimes mortals són algunes de les manifestacions que han arribat fins als nostres dies. La fotografia post mortem pertany a un altre temps i pràcticament ha desaparegut com a pràctica social, però les seves imatges romanen com a empremtes d'una manera diferent d'entendre el dol.