Exposicions
Cinta Vidal desafia la gravetat de l’arquitectura
UPEND explora els límits de l’espai construït a partir de l’arquitectura moderna i brutalista, mentre l’artista catalana signa també el cartell de la Mercè 2026.
Cinta Vidal torna a l’arquitectura per qüestionar-la. No tant per representar-la com per desmuntar-ne les certeses, alterar-ne les coordenades i imaginar altres maneres d’habitar l’espai. A UPEND, la seva segona exposició individual a Zink, a Seubersdorf, l’artista catalana presenta un nou conjunt de pintures en què els referents de l’arquitectura moderna de postguerra i del Brutalisme es converteixen en matèria primera d’un univers pictòric on la gravetat deixa de ser una llei inqüestionable.
L’exposició, que s’inaugura el 19 de setembre i es podrà visitar fins a l’1 de novembre de 2026, posa una atenció especial en l’arquitectura francesa i, particularment, en l’obra de Le Corbusier. Al seu voltant apareixen també les referències de Mies van der Rohe, Atelier de Montrouge i Frank Lloyd Wright, arquitectes que han contribuït, cadascun des de perspectives diferents, a definir una determinada idea de modernitat basada en l’ordre, l’estructura, la funcionalitat i la relació entre espai i forma.
Però Vidal no se situa davant d’aquest llegat com una pintora interessada simplement en reproduir-lo. El pren, el fragmenta i el desplaça. Volums, façanes, retícules estructurals i superfícies de formigó abandonen la seva funció arquitectònica original per integrar-se en una nova gramàtica visual. Els edificis deixen de ser contenidors per convertir-se en formes obertes, susceptibles de ser reorganitzades en composicions que semblen desafiar les lleis físiques.
Aquesta operació és especialment significativa en una artista que ha fet de les estructures impossibles, dels espais compartits i de les arquitectures suspeses un dels centres de la seva investigació. En les noves pintures, la perspectiva es multiplica i la gravetat es desplaça. Allò que en l’arquitectura moderna podia representar estabilitat, ordre i racionalitat es transforma en una construcció més ambigua, gairebé coreogràfica, en què cada element sembla buscar una nova posició.
El Brutalisme, amb la seva contundència material i la seva aposta per deixar visibles les estructures, ofereix a Vidal un repertori formal especialment ric. El formigó, els mòduls, les geometries i els volums pesants perden aquí la seva aparent immobilitat. La pintora els sotmet a un procés de desjerarquització que permet que els edificis siguin vistos des de múltiples angles i, sobretot, que puguin coexistir en un mateix espai sense quedar sotmesos a una única perspectiva.
És en aquest punt on UPEND transcendeix l’interès estrictament arquitectònic. Les obres plantegen una reflexió sobre la manera com construïm els espais que habitem i sobre les estructures —físiques però també mentals— que determinen la nostra relació amb els altres. L’arquitectura ja no apareix com una forma fixa, sinó com un sistema susceptible de ser alterat, compartit i reinterpretat. Vidal introdueix així una dimensió gairebé política en unes imatges que, a primera vista, poden semblar purament geomètriques.
La coincidència temporal amb un altre projecte especialment visible de l’artista reforça aquest moment de projecció de la seva obra. Cinta Vidal és també l’autora del cartell de la Mercè 2026, una intervenció que situa el seu imaginari en un context ciutadà i popular molt diferent del de l’espai galerístic. Si UPEND parteix de l’arquitectura per imaginar altres formes de convivència espacial, el cartell de la festa barcelonina amplia aquesta capacitat de construir mons visuals cap a l’espai públic i col·lectiu.
Entre l’arquitectura brutalista i la festa major, entre el formigó i la celebració, emergeix una mateixa voluntat: qüestionar les formes establertes de mirar. Vidal treballa amb estructures que reconeixem per alterar-les fins que deixen de comportar-se com esperàvem. Els seus edificis poden estar cap per avall, suspendre's, compartir parets impossibles o conviure en una mateixa superfície sense obeir una arquitectura determinada. I és precisament aquesta impossibilitat la que obre la porta a una altra manera d’entendre l’espai.
Et poden
Interessar
...
