Quan la postmodernitat es torna barroca

El Barroc pot semblar una qüestió del passat, però algunes de les seves formes de mirar, de representar i d’entendre el món continuen ressonant en la cultura catalana contemporània. Aquesta és la hipòtesi que articula Persistències efímeres. Una postmodernitat barroca?, una exposició que el Museu del Barroc de Catalunya presenta a Manresa fins al 6 de desembre. Comissariada per Ricard Mas, col·laborador de Bonart, i amb el disseny expositiu de L’Estudi de la Mirada, dirigit per Jesús Galdón, la mostra posa en relació el patrimoni dels segles XVII i XVIII amb la creació catalana de les darreres dècades del segle XX.

La proposta expositiva busca detectar afinitats, supervivències i transformacions. El Barroc apareix així com una sensibilitat capaç de travessar els segles i manifestar-se sota formes inesperades: en l’excés i la teatralitat, en la fascinació per la imatge i l’artifici, en la barreja de llenguatges, en la cultura popular o en la capacitat de convertir l’espectacle en una eina de persuasió. Des d’aquesta perspectiva, la postmodernitat deixa de ser un territori completament nou i pot ser llegida també com un espai de retorn, una mena d’eco tardà d’aquella cultura barroca.

Una cinquantena d’obres estableixen correspondències entre el patrimoni barroc català i artistes que, entre finals dels anys setanta i l’any 2000, van treballar des de territoris tan diversos com la performance, la fotografia, el cinema, el disseny, l’escultura, la poesia visual o la cultura popular. Salvador Dalí, Joan Brossa, Perejaume, Jaume Plensa, Javier Mariscal, Eulàlia Valldosera, Joan Fontcuberta, Carles Santos, Jordi Benito, Ferran Adrià, Bigas Luna, Hannah Collins o Ana Zelich comparteixen aquí un espai de fricció amb una tradició que, lluny de presentar-se com un passat immutable, es revela com una mena de sediment cultural.

La pregunta que articula la proposta és tan senzilla com incòmoda: fins a quin punt existeix una ànima barroca catalana capaç de sobreviure als canvis de segle? L’exposició parteix de la hipòtesi que aquesta constant no desapareix, sinó que adopta noves formes. El Barroc, entès més enllà de la seva cronologia, apareix així com una actitud davant del món: la fascinació per l’excés, la teatralitat, la paradoxa, la metamorfosi, la il·lusió, el contrast entre aparença i realitat i una certa inclinació per convertir l’espectacle en una eina de coneixement.

Aquesta lectura permet ampliar considerablement el marc habitual amb què s’explica la modernitat artística catalana. La persistència barroca es pot rastrejar, segons la proposta expositiva, en la densitat ornamental de determinades expressions modernistes, però també en alguns trets del primer Noucentisme, en figures com Josep Aragay o Xavier Nogués, en la recuperació de les arts populars i de la ceràmica esmaltada, en l’imaginari surrealista de Dalí o en un pop art que recupera, sota nous codis, mecanismes de persuasió visual que ja havien estat essencials en la cultura de la Contrareforma.

El salt cap a la postmodernitat no és, per tant, tan abrupte com podria semblar. Precisament aquí rau una de les aportacions més suggeridores de la mostra: plantejar que allò que anomenem postmodernitat pot ser llegit també com un retorn del barroquisme, no en forma de reconstrucció historicista, sinó com una recuperació de la fragmentació, la cita, la ironia, la teatralitat i la barreja de llenguatges. La història de l’art deixa de funcionar com una línia recta i es converteix en una superfície plena d’ecos.

En aquest sentit, les obres seleccionades no funcionen només com a exemples d’una tesi prèvia, sinó com a dispositius de comparació. El diàleg entre peces de procedències i cronologies diferents permet observar com determinades formes reapareixen sota aparences inesperades. El cos, l’escenografia, la imatge, l’artifici, la religiositat transformada, la cultura de masses o la fascinació per l’objecte adquireixen nous significats quan passen d’un context històric a un altre.

És especialment interessant que el recorregut no es limiti als noms més previsibles de la contemporaneïtat catalana. Al costat de creadors àmpliament incorporats al relat de l’art català de les darreres dècades, la mostra incorpora figures i pràctiques que permeten eixamplar la mirada. La fotografia de Joan Fontcuberta o Hannah Collins, la dimensió escènica de Carles Santos, la radicalitat de Jordi Benito, la poètica espacial de Plensa, les operacions conceptuals de Perejaume o les investigacions d’Eulàlia Valldosera contribueixen a dibuixar un mapa en què el Barroc ja no és només una qüestió de formes, sinó de comportaments de la imatge.

També hi ha una dimensió popular i espectacular que resulta essencial per entendre aquesta persistència. El Barroc va saber construir una cultura de la fascinació, capaç d’utilitzar la imatge per provocar emocions i mobilitzar consciències. Segles després, la publicitat, el cinema, el pop, el disseny i els mitjans de comunicació recuperaran bona part d’aquesta capacitat de seducció. En aquest terreny, la presència de Javier Mariscal, Bigas Luna o fins i tot Ferran Adrià introdueix una qüestió especialment contemporània: la dissolució de les fronteres entre les arts i la necessitat d’entendre la creativitat com un territori expandit.