El MNCARS recupera la memòria de Blanca Sánchez, figura clau de la cultura madrilenya

La Biblioteca del Museu Reina Sofia presenta, fins al 9 d'octubre del 2026, Llet, neu, llàgrima, mà. El saber fer de Blanca Sánchez , una exposició que recupera la trajectòria de Blanca Sánchez Berciano, comissària, gestora cultural, col·leccionista i una de les figures fonamentals de l'escena cultural madrilenya de les darreres dècades del franquisme i la Transició.

La mostra, que es pot visitar des del 26 de juny, aplega prop d'un centenar de materials procedents de l'Arxiu Blanca Sánchez Berciano de la Biblioteca i Centre de Documentació del Museu Reina Sofía. Cartes, postals, fotografies, documents administratius, revistes, discos de vinil, cartells i diferents objectes permeten reconstruir una trajectòria professional i vital marcada per la constant interacció entre art, cultura popular i relacions personals.

A aquest conjunt se sumen sis quaderns de collages i dibuixos realitzats per Sánchez, que han estat digitalitzats per facilitar-ne la consulta mitjançant dos audiovisuals. El resultat no és només una exposició documental, sinó una aproximació a una manera d'entendre la creació i el treball basada en l'associació lliure, l'acumulació i la capacitat d'establir connexions entre materials aparentment allunyats.

• Blanca Sánchez, Arxiu Blanca Sánchez, Biblioteca i Centre de Documentació del Museu Reina Sofia ©Hereus de Blanca Sánchez.

La proposta ha estat concebuda com a exercici curatorial col·lectiu pels alumnes de l'itinerari de Pràctiques en Comissariat del Màster Universitari en Història de l'Art Contemporani i Cultura Visual, organitzat conjuntament per la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Complutense de Madrid i el Museu Reina Sofia.

Blanca Sánchez es va formar a Londres, Frankfurt, París i Colònia abans de tornar a Madrid el 1971, els últims anys del franquisme. Al llarg de gairebé quatre dècades va desenvolupar una intensa activitat en diferents àmbits de la cultura. Va treballar a les galeries Vandrés, entre 1971 i 1980, i Vijande, entre 1981 i 1986, a més de formar part de l'equip del Cercle de Belles Arts entre 1992 i 2006.

La seva activitat va desbordar làmbit estrictament institucional i galerístic. Sánchez va participar en projectes cinematogràfics i artístics i va mantenir una estreta amistat amb Pedro Almodóvar, col·laborant a Pepi, Luci, Bom i altres noies del munt (1980). També va intervenir als curtmetratges d'Iván Zulueta i va desenvolupar una intensa tasca com a representant d'artistes i músics, entre ells Carlos Berlanga i Alaska i Dinarama.

El 1987 va assumir a més el comissariat d'una exposició dedicada a Andy Warhol al Cercle de Belles Arts. Paral·lelament, va construir una col·lecció d'art important vinculada a les seves pròpies experiències i relacions dins del món cultural.

Tot i que bona part dels documents reunits permet reconèixer l'ambient de la Movida madrilenya, l'exposició evita reduir Sánchez a aquest episodi històric. La proposta recorre el conjunt de la trajectòria i posa l'accent en una pràctica creativa que es va mantenir constant al llarg del temps. La dificultat per establir una datació precisa d'alguns materials esdevé, precisament, una de les claus curatorials de l'exposició.

Al centre de la sala, una gran taula recrea l'espai de treball de Blanca Sánchez, entès com a lloc de convivència entre materials de naturalesa molt diversa. Documents, flors, embolcalls de xocolates, sucres, fotografies i retallades apareixen reunits sense jerarquies, seguint associacions intuïtives que recorden el funcionament dels seus propis collages.

També es mostren anotacions relacionades amb la seva activitat professional, que permeten comprendre com aquesta aparent acumulació atzarosa responia en realitat a una lògica pròpia. El collage no era només per a Sánchez una tècnica artística, sinó també una forma d'organitzar el pensament, el treball i la vida quotidiana, connectant tasques, persones, temps i experiències.

L'exposició reivindica així una figura la importància de la qual no resideix únicament en els projectes en què va participar, sinó en una manera particular de relacionar-se amb la cultura. A l'univers de Blanca Sánchez, l'alta cultura i la cultura popular no constituïen territoris enfrontats, sinó espais capaços de trobar-se i contaminar-se mútuament. Llet, neu, llàgrima, mà recupera precisament aquest territori de contacte per mostrar com, darrere d'una trajectòria vinculada a alguns dels noms i els episodis més reconeixibles de la cultura espanyola contemporània, existia també una pràctica quotidiana d'observació, associació i creació.