La realitat contemporània difícilment es pot explicar des d'una única perspectiva. És un mosaic de veus, memòries i experiències que conviuen, es confronten i es transformen constantment. La polifonia esdevé així una manera d'entendre el present: no com la suma ordenada de relats, sinó com la possibilitat d'escoltar-los simultàniament, sense establir jerarquies ni reduir la complexitat a una sola narrativa. Aquesta és una de les claus que travessen tota la trajectòria artística de Claudio Zulian.
Cineasta, videoartista, músic i escriptor, Zulian ha desenvolupat una obra en què el cinema, les instal·lacions audiovisuals i el teatre es converteixen en espais d'encontre entre persones, territoris i històries. La seva mirada se centra en allò social i polític des de la proximitat, construint relats que neixen de l'experiència compartida i que situen la quotidianitat com un espai privilegiat per comprendre els processos de transformació del nostre temps.

Del 15 d'abril al 6 de setembre de 2026, la Fundació Miró Mallorca presenta a l'espai expositiu de l'Auditori La montagna incantata, una exposició que recorre algunes de les obres més representatives de l'artista. La mostra inclou treballs com L'Avenir (2004), A través del Carmel (2006), A lo mejor (2007) i La montaña mágica (2023), peces que comparteixen una mateixa voluntat de construir relats oberts, on convergeixen testimonis, memòries i formes diverses d'habitar el món.
La formació musical de Zulian continua ressonant en tota la seva producció. L'escolta, el ritme i el diàleg entre registres diferents formen part d'una concepció de la creació entesa com un procés col·lectiu, en què cada veu conserva la seva singularitat i el conjunt s'articula des de les relacions, no des de les jerarquies. Aquesta manera de treballar es tradueix en composicions audiovisuals que assumeixen la complexitat del real i deixen espai perquè les múltiples perspectives dialoguin entre elles.

Lluny de construir discursos tancats, les seves obres parteixen de l'experiència situada i del contacte directe amb els territoris i les comunitats. La dimensió política del seu treball emergeix de l'atenció als petits gestos, als ritmes de vida, al treball, als desplaçaments i a les memòries que configuren els espais compartits. La memòria, en aquest sentit, no apareix com un arxiu immutable, sinó com un procés viu i en permanent reconstrucció.