L’arxiu de la memòria volàtil cartografia del record en transformació

La memòria no és un territori estable. Es transforma, es fragmenta, es reescriu i, sovint, només sobreviu gràcies als rastres que decidim conservar. Aquesta és la premissa de L'arxiu de la memòria volàtil, una proposta expositiva que reuneix les artistes Àfrica Morgui Súnico, Ana Lucía Garcia Hoefken, Gessamí Olesa Sancho, Irene Trujillo Villegas, Agustina Fioretti, Alba Acebes Macià, Cristina Cebrecos Noriega, Maria Rodon Peyrí i Nicole Vindel per reflexionar sobre la naturalesa efímera del record i els mecanismes amb què intentem preservar-lo.

Lluny d'entendre l'arxiu com un dispositiu de classificació immutable, l'exposició el presenta com un organisme viu, capaç de transformar-se al mateix ritme que ho fan les experiències humanes. El recorregut estableix un diàleg entre memòria individual i col·lectiva, entre història i biografia, proposant una mirada crítica sobre la necessitat gairebé obsessiva de fixar allò que, per definició, és fugaç.

• PRODUCTO TERMINADO & EXTRACCIONES - Ana Lucia Garcia Hoefken.

Un dels fils conductors és la relació entre territori i record. Ana Lucía Garcia Hoefken, amb L'estàtic en moviment, observa el paisatge com un cos viu sotmès al pas del temps. Les seves peces qüestionen l'impuls humà de controlar la natura, mostrant-la com una realitat que sempre acaba escapant a qualsevol intent de domini. El paisatge deixa així de ser un escenari per convertir-se en una metàfora de la memòria: aparentment estable, però en transformació permanent.

Aquest vincle amb la terra continua en l'obra de Gessamí Olesa Sancho, que a Parcel·les sense títol trasllada fragments de territori a l'espai expositiu. En descontextualitzar-los, converteix la matèria en document i planteja una pregunta suggeridora: fins a quin punt la memòria també habita els materials? L'obra proposa una arqueologia del present on la terra esdevé dipòsit de temps acumulat.

La construcció del record des del desig apareix amb força en Altar per a una memòria que mai va existir però que inclou més de cinquanta cavalls, d'Irene Trujillo Villegas. La peça explora la capacitat de la memòria per inventar relats, demostrant que recordar mai no és un acte objectiu, sinó una reconstrucció condicionada per les emocions, les absències i les expectatives.

• Herència - Gessamí Olesa Sancho / Pensar calaixos, traduir contorns - Maria Rodon.

La idea d'arxiu adquireix una dimensió política en el treball d'Agustina Fioretti. Amb Com tornar portables les coses?, l'artista amplia el concepte de document més enllà dels registres institucionals i reivindica les històries familiars i afectives com a espais de resistència. El seu treball evidencia que qualsevol arxiu és també una selecció i, per tant, un posicionament sobre què mereix ser recordat.

Aquesta mirada coral es completa amb Alba Acebes Macià, que a Com alguna cosa que permet ser esquerda i destral alhora construeix un arxiu de veus diverses al voltant de les relacions entre amor i ràbia. L'obra desplaça l'autoria individual per donar protagonisme a una memòria compartida, construïda des de múltiples experiències que conviuen, es complementen i també es contradien.

La desaparició dels records és el punt de partida de Cristina Cebrecos Noriega. A Sistema de canonades no intenta reconstruir una memòria completa, sinó atendre els seus residus. La seva proposta posa el focus en les empremtes, en els fragments que romanen quan el record s'esvaeix, convertint la pèrdua en matèria de creació artística.

Per la seva banda, Maria Rodon Peyrí, amb Pensar calaixos, traduir contorns, qüestiona la idea lineal del temps. Els calaixos funcionen com a metàfora dels espais mentals on s'acumulen vivències que no segueixen cap ordre cronològic. El passat apareix així com una estructura oberta, en què cada evocació reorganitza la història personal.

El recorregut conclou amb Nicole Vindel i Privilegi d'una falsa abundància, una obra que dirigeix l'atenció cap als gestos més quotidians i aparentment insignificants. Arxivar uns plats bruts o les restes del dia a dia significa reconèixer que la memòria també es construeix des d'allò ordinari, des dels detalls que habitualment passen desapercebuts però que acaben definint una època i una manera de viure.

L'arxiu de la memòria volàtil ofereix una lectura contemporània de la memòria allunyada de qualsevol nostàlgia. Les obres no busquen preservar el passat de manera immutable, sinó evidenciar que recordar és sempre un acte de transformació. El conjunt destaca per la coherència conceptual i per la diversitat de llenguatges amb què les artistes aborden una mateixa qüestió, convertint l'exposició en una reflexió sobre la fragilitat dels relats que construïm i sobre la impossibilitat de retenir el temps sense modificar-lo. Més que conservar el record, la mostra ens recorda que tota memòria és, inevitablement, una forma de creació.