Exposicions
Rufino Tamayo i l'expansió de l'horitzó pictòric
Lluny de plantejar una revisió retrospectiva convencional, Horizontes , l'exposició que el Museu Tamayo presenta fins al 20 de setembre, proposa una lectura concentrada a l'etapa de maduresa de Rufino Tamayo, quan el pintor va aconseguir una de les síntesis més personals i refinades de la pintura llatinoamericana del segle XX. Reunint obres que el mateix artista va destinar a la col·lecció fundacional del museu juntament amb peces procedents de col·leccions privades, la mostra posa en relleu un moment creatiu en què l'experimentació formal i la llibertat cromàtica van conviure amb una reflexió profunda sobre la condició humana i el paisatge cultural de Mèxic.
L'exposició, comissariada per Juan Carlos Pereda, situa el visitant davant d'un Tamayo plenament conscient del seu llenguatge. En aquestes obres desapareix qualsevol voluntat narrativa per donar pas a una pintura que troba en el color, la matèria i la composició les principals eines expressives. Cada llenç funciona com un territori on les formes es condensen fins a assolir una intensitat gairebé escultòrica, mentre les superfícies vibren gràcies a una investigació cromàtica que va convertir l'artista en un dels grans coloristes de la modernitat.
Tot i que Tamayo va cultivar alguns dels gèneres clàssics de la història de l'art —el retrat, el paisatge, el nu o la naturalesa morta—, mai no els va entendre com a categories tancades. A les mans, aquests models heretats es transformen en escenaris per a una recerca plàstica profundament contemporània. Els seus paisatges no descriuen llocs concrets sinó estats de contemplació; els retrats transcendeixen la identitat del personatge per convertir-se en presències simbòliques; els nus dialoguen amb l'escultura prehispànica mitjançant una depuració de les formes; i les naturaleses mortes abandonen la representació literal per convertir-se en exercicis dequilibri entre volum, textura i color.
Un dels grans encerts de la mostra és evidenciar com Tamayo va aconseguir construir un imaginari profundament mexicà sense recórrer al costumisme ni al discurs nacionalista que va marcar bona part de l?art del seu temps. El seu vincle amb l'art prehispànic, l'artesania popular o els elements quotidians com les fruites apareix sempre filtrat per una mirada universal, capaç de transformar referències locals en signes d'abast internacional.
En aquest recorregut destaquen obres emblemàtiques com Sandías (1968), convertida ja en una de les imatges icòniques de la pintura mexicana del segle XX. Més que una representació d´un fruit, la composició demostra la capacitat de l´artista per fondre forma, matèria i atmosfera cromàtica fins a construir una imatge d´extraordinària potència sensorial. El color deixa de ser un recurs descriptiu per esdevenir l'autèntic protagonista de l'obra.
L?exposició també recupera l?interès de Tamayo per la figura humana durant els anys setanta, quan va incorporar personatges d?aparença mecànica que dialogaven amb la fascinació de l?època per la tecnologia, la robòtica i l?exploració espacial. Obres com a Home en vermell mostren com l'artista va saber absorbir les inquietuds de la modernitat sense renunciar al seu univers simbòlic, creant figures monumentals que oscil·len entre la presència humana, el mite i la màquina.
Al llarg del recorregut queda palès que Tamayo mai va deixar de reinventar la seva pintura. Fins i tot en els darrers anys de la seva vida va mantenir intacta la seva capacitat per sorprendre mitjançant noves relacions entre color, espai i matèria. Aquesta voluntat d'experimentació permanent explica que la seva obra continuï dialogant amb la sensibilitat contemporània i conservi una extraordinària capacitat per interpel·lar l'espectador.
Et poden
Interessar
...
