Picabia i la Mediterrània de les avantguardes

El Museu d’Art Modern de Ceret presenta Picabia, Méditerranée, una exposició ambiciosa que situa Francis Picabia (1879-1953) en el centre d’una xarxa artística transnacional que va redefinir els llenguatges de la modernitat. Lluny de limitar-se a una retrospectiva convencional, la mostra proposa una lectura renovada de la seva trajectòria a partir de la relació amb Catalunya i l’espai mediterrani, un territori que es revela determinant en la configuració de les avantguardes històriques.

Picabia és sovint recordat com una figura proteica, difícil d’encasellar, capaç de transitar entre el cubisme, l’abstracció, el maquinisme i l’esperit iconoclasta del dadaisme. L’exposició posa el focus en el període comprès entre 1913 i 1924, anys de desplaçaments constants entre Nova York i Barcelona que coincideixen amb alguns dels episodis més fecunds de la seva producció. És en aquest context que neixen les seves cèlebres obres mecanomorfes, així com les col·laboracions amb la revista novaiorquesa 291 i la creació de 391, publicació editada a Barcelona que esdevindria un dels laboratoris intel·lectuals més radicals del moment.

• Francis Picabia, Española (Espagnole), hacia 1926-1927, colección particular. Crédito fotográfico: Archives Comité Picabia. 

La gran virtut de la proposta de Ceret, amb comissariat de Jean-Roch Dumont Saint Priest et Gwendoline Corthier-Hardoin, és evitar la lectura heroica de l’artista aïllat per mostrar-lo com a part d’un ecosistema creatiu en constant efervescència. Les gairebé cent obres reunides permeten reconstruir els vincles entre Picabia i artistes com Marcel Duchamp, Man Ray, Albert Gleizes, Pablo Picasso, Robert i Sonia Delaunay, Joan Miró o Kees van Dongen. Igualment rellevant és la incorporació de figures femenines que durant dècades han ocupat un lloc secundari en els relats canònics de les avantguardes, com Marie Laurencin, Juliette Roche, Olga Sacharoff, Hélène Grünhoff o Natalia Gonxàrova.

El recorregut evidencia com Nova York i Barcelona van actuar com a pols complementaris d’innovació. Si la metròpoli nord-americana estimulava una fascinació per la màquina, la velocitat i la modernitat industrial, la capital catalana es convertia, en plena Primera Guerra Mundial, en refugi d’artistes i intel·lectuals europeus. En aquest escenari d’exili i trobada, Picabia va impulsar un discurs profundament crític amb les convencions artístiques, sintetitzat en l’actitud “anti-pintura” que caracteritza les pàgines de 391.

• Marcel Duchamp, Nueve moldes málicos (Neuf Moules Mâlic), 1914-15 / 1938-39, courtesy Galerie Dina Vierny. Crédito fotográfico: Galerie Dina Vierny. 

Però l’exposició, oberta del 27 de juny al 29 de novembre, també subratlla una altra dimensió sovint menys explorada: la influència de la cultura ibèrica en aquests creadors cosmopolites. Ballarines, músics, toreros i figures femenines amb mantellina apareixen com a motius recurrents que evidencien una apropiació —de vegades fascinada, de vegades idealitzada— de l’imaginari espanyol. Més que un simple exotisme, aquestes representacions revelen la capacitat de les cultures perifèriques per alimentar noves formes d’experimentació visual en un moment de transformació accelerada.

Entre pintures, dibuixos, escultures, fotografies, revistes i documents d’arxiu, alguns dels quals es mostren per primera vegada a França, Picabia, Méditerranée ofereix una panoràmica excepcional de les tensions, contradiccions i intercanvis que van donar forma a l’art del primer terç del segle XX. La mostra no només reivindica la figura de Picabia, sinó que també qüestiona les geogràfies tradicionals de la modernitat, recordant que les avantguardes van ser el resultat d’una circulació constant d’idees, persones i imaginaris entre les dues ribes de l’Atlàntic i de la Mediterrània.

• Serge Charchoune, Cubismo ornamental (Cubisme ornemental), 1916, colección Eric Fitoussi. Crédito fotográfico: Jean-Louis Losi © Adagp, París, 2026. 

Amb el suport d’institucions de referència com el Museu de l’Orangerie, el Centre Pompidou, els museus Picasso de París i Barcelona, el Museu Reina Sofía i el Museu Thyssen-Bornemisza, aquesta exposició —reconeguda amb el segell d’«Exposició d’Interès Nacional»— es presenta com una de les cites imprescindibles de la temporada. Una oportunitat per revisitar les avantguardes des d’una perspectiva més complexa, plural i profundament connectada amb els moviments culturals que van transformar el món contemporani.