Refundar la forma: l’escultor Gabrial al Grand Palais

A l’inici de temporada (2026) vaig anunciar en aquesta revista el retorn de la forma a la creació contemporània a partir de l’exposició de tres joves escultores: Eva Fàbregas, Teresa Solar i Nathalie Rey, entre d’altres. Ara tinc una molt bona oportunitat de reblar el clau amb motiu del “retorn” a l’escena expositiva de l’escultor Gabriel, perquè la seva obra, des de fa anys, és pura forma. L’escultor exposa amb Alzueta Gallery a Art Paris, al Grand Palais, entre el 9 i el 12 d’abril.

Retorn

Gabriel és un dels escultors més representatius de l’escena artística de la generació dels vuitanta, juntament amb Cristina Iglesias, Juan Muñoz, Sergi Aguilar, Susana Solano, Txomin Badiola, Peio Irazu, Jaume Plensa, Miquel Navarro, Tom Carr i Fernando Sinaga. Tots ells tenen en comú que les seves obres aconsegueixen la força potent de la matèria i la forma.

Fent ús del tòpic, diria que no necessita presentació però, com que la memòria és dèbil, citaré alguns crítics que, com jo, es van interessar pel seu treball: José Corredor Matheos, Teresa Camps, Vicenç Altaió, J. Sala Sanahuja, Dan Cameron, Kevin Power, Gillo Dorfles, Menene Gras, Fernando Castro, Pedro Azara, Chantal Grande, Josep Miquel García, Juan Bufill, Glòria Bosch, Rafael Argullol i Ricard Planas. Tots coincidim a ressaltar tant la seva singularitat com la vàlua de l’aportació a la creació d’un nou axioma de contemporaneïtat que ens permeti el capteniment de la causa de l’art.

• Gabriel, Midstuff.

Gabriel és un escultor que, tot i pertànyer a una generació de l’anomenada nova escultura espanyola, ha portat sempre una feina solitària. Encara que en aquells anys 80/90 va ser un clar referent de les exposicions a ESPAIS Centre d’Art Contemporani de Girona, on exposava regularment, diria que va crear tendència a tota una generació. No ha volgut mai habitar el centre; es troba més acollit per la perifèria. Diu que això li permet anar al substrat de les coses, elaborar un discurs propi sense referències i crear des de l’exterior del sistema: “perquè el sistema et dona la resposta que ell desitja, i això és incompatible amb la creació”.

L’obra de Gabriel es representa a si mateixa, no necessita argumentacions complementàries, però, a parer meu, tan important és la materialitat física de les escultures com els textos que ha escrit per acompanyar-les: els poemaris La rossor de la tenebra i Sic et non. També l’assaig Ultra la forma autàrquica – L’art sense significat (Viena Edicions) o les nombroses reflexions —més de 150— que han acompanyat les seves exposicions al llarg d’aquests anys i que de manera constant ha anat escrivint sobre la seva obra. Aquest camí culminarà properament amb un llibre, encara en edició, que es dirà Polutropon: un axioma sobre l’art, on definirà perfectament els fonaments de la pràctica artística.

Anorreament

Tot i el meu gran interès per la seva obra i pensament, tinc l’estranya sensació que les eines de què disposo com a crític no són les adequades per apropar-me al seu art. Davant d’aquestes escultures recents, veig sorgir aquesta impotència i les mateixes sensacions que tenia fa uns anys. Em pregunto per què i em proposo trobar respostes per ajudar l’espectador a apropar-se a l’obra hermètica d’aquest escultor.

Crec que he trobat algunes raons d’aquesta impossibilitat. En primer lloc, l’ideari de Gabriel es fonamenta en una actitud anorreadora de totes les convencions que tenim sobre l’art. Aquest és un punt de partida que et posa una mà a la boca. Perquè, tal com diu la seva màxima, “anihilar: ultra el jo autàrquic”, ens proposa anar contra el “jo”, que és un dels fonaments de l’art contemporani i de l’opinió crítica que hem anat construint al llarg de més de dos-cents anys, des del romanticisme fins ara. Ens proposa superar-lo quan tots estem massa aferrats a les opinions, les convencions i els gustos artístics de l’època.

• Gabriel, El centre absolut és la porta del buit.

Una segona raó d’aquesta dificultat d’apropament és que qüestiona d’arrel els estereotips sobre els quals s’ha edificat la cultura, tot reclamant un estat originari en què s’exigeix clarividència, recolliment i silenci. Entenc aquesta actitud perquè també pertany a tota una generació, la que vàrem batejar com a contracultura. Però Gabriel encara és més radical i ens proposa un posthumanisme que vagi més enllà d’aquest jo autàrquic, dominador i omnipresent. Per això, el subjecte que vol afirmar-se davant la seva obra acaba sent derrotat per ella. La identitat queda qüestionada, fins i tot la del mateix autor, que posa en crisi la seva, com si només fos un mer transmissor.

Enigma

La tercera dificultat es troba en l’enigma. Donades aquestes condicions, a tot aquell que interpreta la seva obra li resulta que afirmar, argumentar o demostrar són infinitius que queden neutralitzats per la presència densa de les seves obres. Un respectuós silenci davant la força ignota de la matèria primordial amb què treballa. Per exemple, potser va ser el primer, José Corredor Matheos, i últimament José Castro Flórez.

Tots han abordat l’obra de Gabriel i ens parlen d’aquest enigma. José Corredor Matheos diu: “L’obra de Gabriel és una de les més interessants i enigmàtiques dels anys vuitanta… Els materials utilitzats li serveixen per evocar, amb l’ambigüitat necessària, temes i llenguatges simbòlics i mítics. I no ens referim només o principalment a temes o situacions en què l’obertura al misteri és més o menys explícita, sinó també a aquells en què la forma sembla que ens amagui i ens reveli alhora alguna cosa que ens inquieta… La seva obra és a cavall d’una evocació d’allò primitiu que es troba sota la nostra racionalitzada vida quotidiana… un repte al qual es vol donar resposta.”

Per la seva banda, Castro Flórez argumenta que la retòrica material li dona l’enigma: “És indubtable que en la proposta escultòrica de Gabriel apareix una preocupació constant pel material, pel sentit de la imaginació material. I d’aquí, com assegura Bachelard, apareix l’espai intangible de la imaginació, l’entrada en el cercle hermètic del símbol, i això genera sempre un pathos de l’ocult. I, en conseqüència, de l’enigma simbòlic que obliga a alliberar la mirada dels condicionaments que suposen els hàbits hereditaris.”

“Enigma, matèria, amagar i mostrar una cosa que ens inquieta, evocació d’un estat primitiu sota la vida racionalitzada, un repte al qual cal donar resposta” són algunes de les idees que es troben en aquestes ressenyes. Per abordar els enigmes no ens serveixen els usos superficials de l’intel·lecte; tot i així, són molts els que han escrit sobre ell amb un intent —com el que aquí estic fent— d’accedir al seu sentit.

• Gabriel, Humbaba.

Matèria: “L’art és el somni de la matèria” (Gabriel)

Una qüestió molt important és que aquest enigma no és un element afegit, sinó que es troba en la mateixa escultura, en la seva pell, en la seva matèria, en la seva forma. No hi ha més: aquí es troba tot. Moltes obres i exposicions actuals es fonamenten en pressupostos sociològics, lingüístics, antropològics o polítics, que no deixen lloc als qui, com ell, encara continuen investigant en els llenguatges de la matèria i la forma en l’obra d’art.

Esmentaré aquells materials amb què treballa: són més que simple matèria, són els signes emblemàtics d’un axioma fonamental que implica la matèria i la forma. Aquest hilemorfisme al·ludeix a l’equilibri entre matèria i forma, que no és cap altra cosa que la interacció entre el material que escull i la forma que neix en ell. Heus aquí la gran importància del que ha utilitzat en les obres d’aquesta exposició, i que algunes d’elles acompanyen el text: cautxú, fusta, fosa d’alumini, acer inoxidable, metacrilat, fusta lacada, alabastre, vidre, claus, tela daurada, llautó.

Amb aquests materials està convocant les forces que arrosseguen. Perquè, com diu una de les seves frases-concepte, “la forma és el somni de la matèria: potser fem formes per contemplar aquest somni.”

La força ignota de la matèria és primordial i és invocada pel seu ritu de creació. Aquest poder de la matèria és un dels atractius magnètics de les obres de Gabriel per a l’espectador, que resta sempre sorprès. Es crea un estrany isomorfisme: ens sentim atrets per la duresa i la ductilitat dels materials escultòrics. En captar la pulsió de la matèria ens endinsem en un nou cosmos, és a dir, en un nou ordre.

Forma i preforma

Una dificultat més d’apropament a la seva obra i a les seves idees sobre l’art és la noció de forma i preforma. Aquests mots essencials de l’art arrosseguen l’estigma de ser titllats de formalisme, manierisme o esteticisme. Res més lluny de la consideració d’aquest escultor, que, de fet, reivindica la metàfora i la forma i ens obre la porta a l’abisme, no pas a la seva comprensibilitat plaent.

Reivindica la forma perquè no hi ha llenguatge ni pensament si aquest no està construït per la forma; d’altra banda, tampoc hi hauria ni enigma ni símbol.

De fet, m’agrada la idea que la preforma és allò anterior a la forma mateixa, com si fos la paraula abans del llenguatge. El lloc on habiten les preformes de Gabriel sembla sacsejar la consciència. Formes estranyes que, trencant les convencions de la mirada, ens apareixen amb la força del magma originari on han estat gestades. Ens remeten a l’origen d’un temps anterior, al logos, anterior al moment de fer-se la terra. Treballa amb la força que té la paraula d’aquell que anomena alguna cosa per primera vegada.

Les seves obres alliberen la forma de la seva contaminació culturalista; van fins i tot més enllà de la noció d’abstracció o figuració, més enllà de la materialitat o la virtualitat, cercant sempre la contundència dels primers nivells, més enllà dels sentits primaris.

Donades aquestes circumstàncies que he anat determinant, es confirma el principal argument inicial sobre la inaccessibilitat de l’obra de Gabriel.

És conseqüent amb la idea que sosté que l’art és inaccessible, inassolible mitjançant les estratègies racionalitzades i culturitzades que pretenen envair el nucli. L’única manera és fer-lo tangible a través de la matèria i la forma, la qual genera un crit eixordador llançat a la infinitat de l’espai. Per això les seves obres semblen d’un temps que encara ha de venir.

Les obres de Gabriel no necessiten l’espectador. Les seves brillantors radioactives expulsen el curiós; són autàrquiques, íntegres, els agrada la solitud, no necessiten la complicitat de ningú.

En aquesta exposició a París presenta obres amb títols críptics com: “Cripsi”, “Midstuff”, “Gorgona”, “Karker”, “Oracle”, “Humbaba”, “Aula teofànica”, “Plectopos” o “Psicopompo”. Totes a la recerca de la forma precisa, la forma que conté el temps. Hi ha els secrets de la creació: el caos vinculat a l’ordre, allò orgànic amb allò inorgànic, la pell amb la seva musculatura interna, el pes matèric de l’obra amb les revelacions que crea la llum.

No hi ha plaer en el procés de creació de Gabriel, com en aquest objecte d’aparent densitat insostenible i superfície metàl·lica escamada per milers de caps de clau, ni en els plecs i rugositats de la fusta lacada.

Aquestes obres, en la seva foscor, es corresponen amb el programa presentat a Art Paris 2026 per la Galeria Alzueta, centrat en el negre com a llenguatge essencial i element definidor de la història de l’art espanyol. Per a Velázquez i Goya, així com per a Tàpies, Chillida i membres del grup El Paso com Saura i Millares, el negre ha estat una matriu expressiva associada tant a la profunditat material com a la dimensió espiritual.

Les escultures conceptuals de Gabriel, elaborades en fusta i claus martellejats, amplien aquesta exploració de la materialitat i el gest a tres dimensions. La matèria i el gest prevalen sobre la imatge, allà on les obres ofereixen una experiència cohesionada i poderosa, heretada de la tradició però projectada, amb veu contemporània, cap al futur.