Exposicions
La subversió de la pintura amb el diàleg Gimeno i Súnico a Artur Ramon Art
Una exposició que uneix generacions a través de la veritat, la textura i l’emoció de la pintura catalana.
Artur Ramon Art presenta Francesc Gimeno / Jaime Súnico. La subversió de la pintura, una exposició que posa en diàleg dues veus artístiques de generacions diferents, però amb un denominador comú: la necessitat de captar la veritat des del terreny salvatge, visceral i profundament humà de la pintura. Les obres de Gimeno i Súnico conviden l’espectador a endinsar-se en un univers on la tècnica esdevé instrument de subversió i l’emoció, motor creatiu. Aquesta mostra revela com la pintura pot transcendir el temps i les tendències, explorant la intensitat de l’experiència humana amb una autenticitat sense concessions.
Una exposició que s’inaugura el 18 de novembre i es podrà veure fins al 16 de gener de 2026 on es presenta una selecció destacada d’obres de Francesc Gimeno i Jaime Súnico, establint un diàleg directe entre els seus gestos, les textures i els silencis que habiten els seus llenços. Posar en contacte l’univers de Gimeno amb el de Súnico permet traçar un fil conductor que connecta dues etapes de la història pictòrica catalana, unides per un mateix impuls creatiu: recuperar la pintura com a espai de veritat i experiència profunda.
Autoretrat, Francesc Gimeno, 1915.
Francesc Gimeno (Tortosa, 1858 – Barcelona, 1927) és un dels pintors més singulars de la història pictòrica catalana. Formació a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i influències de mestres com Velázquez, Gimeno va desenvolupar un estil realista molt personal, caracteritzat per pinzellades potents, textures expressives i una mirada intensa sobre la realitat. Va viure una trajectòria marginal, amb dificultats econòmiques i reconeixement tardà, deixant un llegat d’autorretrats, paisatges i escenes de costums que capturen la força de la seva visió del món.
Posar en contacte l’univers de Gimeno amb el de Jaime Súnico permet traçar un fil que connecta dues etapes de la pintura catalana a través d’un mateix impuls: recuperar la pintura com a espai de veritat i experiència profunda. Aquesta exposició revela la capacitat de l’art de transcendir el temps, convidant l’espectador a experimentar la intensitat d’una pintura que és, alhora, subversiva i íntima.
Sense títol, Jaime Súnico, 2007.
Súnico s’inscriu en la mateixa genealogia de veritat i intensitat que Francesc Gimeno. La seva obra, construïda amb capes tel·lúriques de color treballats a cop d’espàtula, explora els límits físics i emocionals de la pintura. Els seus retrats semblen vibrar amb vida pròpia; les figures emergeixen del pigment com presències que imposen la seva força silenciosa. Els espais que crea són camps de tensió on la llum i la matèria lluiten per imposar-se, com si cada llenç fos un univers en miniatura. Súnico, com Gimeno, s’enfronta sovint a si mateix en l’autoretrat: l’artista sol davant del món, fent de la pintura un crit, una vibració que ressona més enllà del llenç.
En paraules d’Artur Ramon, comissari de la mostra: “Francesc Gimeno i Jaime Súnico, cara a cara, expressen i representen l’evolució d’una mateixa idea: l’anhel de copsar la veritat des de la pintura viva, violenta i dura, innocent i honesta. Aquesta exposició reivindica la subversió de la pintura com un gest radical i pur en temps moderns.”
Et poden
Interessar
...
