Exposicions
La mirada que desmunta el relat de Trinh T. Minh-ha a La Virreina
Vist però no vist és la primera retrospectiva dedicada a Trinh T. Minh-ha a l’Estat espanyol. Cineasta, escriptora, crítica literària i compositora, és una veu imprescindible del cinema etnogràfic experimental i una figura clau en el pensament feminista contemporani.
El retorn de la mirada. La tasca política de narrar de Paloma Polo, Expaña 365 de Isaías Griñolo i Vist però no vist de Trinh T. Minh-ha. La Virreina Centre de la Imatge ja es troba tota vestida per endinsar-se en els últims mesos del 2025. La nova exposició de Trinh T. Minh.ha comissariada per Manuel Borja-Villel apropa la filmografia d’una autora que presenta, per primera vegada a l’Estat espanyol, una exposició dedicada a la seva obra.
Trinh T. Minh-ha és cineasta, compositora, poeta, escriptora, crítica literària i docent. Nascuda a Hanoi el 1952, és considerada arreu com una de les grans veus del cinema independent. Professora a la Universitat de Berkeley fins al 2022, fa més de quatre dècades que crea assaigs audiovisuals —o etnografies fílmiques— marcats per una mirada profundament subjectiva, registrats en territoris que van del Senegal, Burkina Faso, Togo i Mali fins al Vietnam, la Xina o el Japó.
Convertida en una directora de culte, la seva obra és fonamental en els imaginaris postcolonials i feministes. Ha desplaçat els límits entre el document i la ficció, fins a construir allò que algú va anomenar “cinema etnogràfic experimental”.
En la majoria de les seves pel·lícules, no hi trobem grans drames, sinó la vibració íntima del quotidià: gestos menors, ritmes lents, fragments de vida que, en ser filmats, es converteixen en revelació. Una càmera que escolta i mira, que ens fa conscients de la bellesa silenciosa del món. Fins ara ha realitzat nou films: Surname Viet Given Name Nam (1989), Shoot for the Contents (1991), A Tale of Love(1995), The Fourth Dimension (2001), Night Passage (2004), Forgetting Vietnam (2016) i What About China? (2022), als quals cal sumar-hi les obres esmentades prèviament.
El seu treball neix i respira feminisme. La presència de les dones —que reclamen una mirada lliure d’heroïcitats i més propera a la complexitat de les relacions humanes— és indestriable de la seva pràctica. Feminisme, en la seva obra, és prendre consciència de totes aquelles veus silenciades i obrir espais perquè la seva paraula pugui, finalment, ressonar.
És també una aposta radical pel quotidià: aquell terreny on el temps es desplega en capes i on no hi ha lloc per al «jo lingüístic», la figura d’autoritat vinculada a una raó eurocentrada que pretén imposar universalitat i veritat al coneixement abstracte. En les seves imatges, el poder es desplaça: és allò íntim, aparentment menor, allò que esdevé revelació.
Els films de Trinh T. Minh-ha desafien les convencions narratives: són anticlimàtics, sense una línia argumental que governi el relat ni una jerarquia que l’ordeni. Cap sentit no preval sobre un altre. Tal com afirma ella mateixa, es mira tant amb els ulls oberts com amb els ulls tancats.
El so tampoc no té la funció de reforçar un realisme visual: el silenci parla amb la mateixa intensitat i es desplega sota la seva pròpia lògica. No hi ha absències, no hi ha «buits»: tot és presència i matèria. És en aquesta aparent paradoxa on resideix part de la seva bellesa.
Vist però no vist és el títol que l’autora ha escollit per a aquesta exposició. En el joc subtil entre allò que es mostra i allò que es resisteix a ser vist, s’obre un espai per a una altra manera de mirar: més atenta, més crítica, més lliure.
Et poden
Interessar
...
