Opinió
Tots som comissaris
Des de l’art ens avancem sovint al món de demà. L’art ja s’ha diluït a la vida, que a la vegada ha esdevingut una imitació de l’art; i a les millors escoles de màrqueting s’estimula el culte més genuí de la personalitat. El mateix podríem dir del gènere, les cures, les hibridacions, idees emergents ja anunciades dins la pràctica artística des de fa decennis. La mateixa lectura podríem fer de l’ofi ci de comissari. Tal com adverteix David G. Torres en el seu novíssim —i brillant— assaig El ojo espejo, avui, en la selva contemporània, tothom més o menys fa de comissari. La tasca de curador té analogia amb la que exercim la majoria de mortals quan hem de pensar, seleccionar, relatar i divulgar les desventures vitals dins l’esfera digital. I qui no ho fa? Algú ja deu haver adverit l’auge de la fi gura del curador de continguts (content curator) en el camp del màrqueting digital.
La IA ens detecta la creació d’aquest nou modus vivendi des de l’any 2009, per part d’un guru del neomàrqueting digital, el best-seller i autor del Wall Street Journal, Rohit Bhargava, el mateix que s’anuncia a xarxes com a trend curator. Com si estigués posseït per l’esperit de Harald Szeeman, aquell 2009 Mr. Bhargava va publicar el Manifesto for the content curator, llibre de capçalera per a la formació d’una de les professions, segons el guru, que més creixement ha tingut en els darrers anys. Bhargava va inspirar-se en els curadors d’exposicions per extrapolar els principis de la seva feina al món digital. Així, el content curator és aquella fi gura que davant de l’aclaparadora massa formativa existent avui amb relació a un tema o perfi l determinats, és capaç d’investigar, fi ltrar, ordenar, proposar i comunicar informació seleccionada de qualitat. Sentiu tocar campanes?
Aquesta realitat en auge contrasta amb la vida pròpia del curador d’exposicions. Segons la Radiografia del comissariat del CONCA (2024), són ben pocs els que s’hi poden dedicar en exclusivitat; i els que ho fan, se’n surten a través de derivades aparegudes en els darrers anys, com la direcció artística o la docència. El professor d’art, quan imparteix una classe pròpia i no imposada, està fent una curadoria de continguts artístics: un fi ltratge de qualitat on hi ha investigació, discurs i comunicació. El mateix en la direcció d’art: programar és investigar, estructurar, relatar, en el millor dels casos també és cuidar (artistes, públics, continguts). Però segurament el que voldríem tots és poder viure en exclusivitat com a curadors d’exposicions lliures i sense lligams estructurals amb institucions. És la pràctica ideal del nostre ofi ci, que per la seva inviabilitat potser hem de deixar d’anomenar-lo com a tal. Mentre uns somniem o busquem pràctiques curatorials substitutives, d’altres fan el caníbal amb els nostres trets identitaris per ascendir en el món digital. Però hi ha una actitud que es deixen pel camí: la mirada crítica des de l’art, és a dir, cap al món, que el volem celebrar, sí, però també, i principalment, canviar.
Et poden
Interessar
...
