Sadomasoqués, idiosincràsia de Cadaqués feta exposició

Cadaqués, epicentre d’artistes, es confirma un cop més com a escenari privilegiat amb la mostra col·lectiva Sadomasoqués, comissariada per Vicenç Altaió a la Galeria Cadaqués. La proposta reivindica la relació intensa de l’art amb la vila: un gaudi inevitablement marcat pel sofriment, fruit de l’aïllament geogràfic i, alhora, de l’encís irresistible del lloc.

La llum inconfusible del Cap de Creus, l’empremta inesborrable d’artistes i intel·lectuals icònics, i la vitalitat d’una comunitat que ha sabut mantenir-se activa més enllà del pas del temps, han convertit Cadaqués en una autèntica capital cultural. Un espai on la memòria i la creació contemporània dialoguen constantment, fent de la vila un territori únic al mapa de l’art internacional.

Sadomasoqués obre les portes el 28 d’agost i convida a endinsar-se en el seu univers fins al 28 de setembre. La mostra reuneix obres de més de cinquanta artistes i neix a partir d’una idea d’Antoni Muntadas, teixint un diàleg entre memòria, territori i creativitat compartida. La mostra convoca tant artistes locals com internacionals, capaços de donar-hi resposta perquè, d’una manera o altra, han viscut o han fet estada a Cadaqués —sigui de manera prolongada, temporal o fins i tot accidental––.

L’any 1974, la Galeria Cadaqués va esdevenir un plató improvisat gràcies a Antoni Muntadas, que hi va desplegar un projecte insòlit i pioner: Cadaqués Canal Local, on la iniciativa consistia en la creació d’un canal de televisió efímer, fet des del mateix poble i adreçat als seus habitants. Entrevistes a pescadors i veïns es retransmetien en televisors distribuïts en espais emblemàtics de la vila —el Marítim, el Casino o altres bars—, convertint l’art en una experiència compartida i quotidiana.

• Obra de Serafín Álvarez a Sadomasoqués.

L’obra combinava un vídeo monocanal en color, d’aproximadament 120 minuts amb so, amb reprografies de textos, documents i fotografies, que completaven un punt d’informació sobre la vida local. Amb aquesta instal·lació, Muntadas no només experimentava amb el llenguatge del vídeoart, aleshores encara incipient, sinó que posava en qüestió la manera com es construeixen les narratives col·lectives i com es pot donar veu a una comunitat des del seu propi espai.

Prenent el fil d’aquell recorregut iniciat fa dècades, la Galeria Cadaqués obre avui un nou capítol que interroga la identitat psicofísica del lloc. Els personatges que aleshores eren testimonis i veïns, ara esdevenen artistes i creadors que, amb les seves mirades, han anat teixint una constel·lació que forma part indissociable de la història de l’art del nostre país. La galeria es converteix, així, en un espai de trànsit i metamorfosi on la llum, la memòria i la matèria del territori es despleguen en múltiples llenguatges. Pintura, instal·lació, fotografia, vídeo o experimentació conceptual es donen la mà en una polifonia de formats i veus.

D’aquesta plèiade en sobresurten noms com Antoni Abad, Laia Abril, Serafín Álvarez, Jordi Benito, Vicenç Altaió, Frederic Amat, Joan Fontcuberta, Robert Llimós, Francesca Llopis, Antoni Muntadas, Jordi Pagès, Antoni Miralda, Pere Noguera, Albert Serra o Rosa Tharrats, entre molts altres. Cadascun hi aporta un gest, un fragment, una llum que, en conjunt, construeixen un retrat coral i canviant de Cadaqués: una vila que és alhora origen, mirall i horitzó creatiu.

Tots aquests artistes es troben units i arrelats a Cadaqués, un territori que no només els ha acollit sinó que ha impregnat profundament el seu llenguatge i la seva manera d’entendre l’art. La seva obra, en diàleg constant amb la llum, la geografia i l’esperit del poble, s’inscriu també en la continuïtat d’aquells noms cabdals que han deixat una empremta universal: Pablo Picasso, Salvador Dalí, Marcel Duchamp o Richard Hamilton. És en aquest encreuament, entre la memòria històrica i la creació contemporània, que Cadaqués esdevé un espai privilegiat de reflexió i experimentació artística.

La memòria, com un fil invisible, ens retorna a moments i obres que han marcat la vida cultural de la galeria i del poble. És, per exemple, retrobar-se amb la peça de Jordi Benito penjada a la sala, i deixar-se transportar cap al record d’El piano suspès en una creu. Opus Hg, una peça creada l’any 2005 i que comparteix ressonàncies temporals amb l’exposició Sadomasqués. Aquella obra, tan radical com poètica, condensava l’esperit d’un temps i d’un lloc on la transgressió i la bellesa es trobaven en equilibri tens.

• Obra de Jordi Benito a Sadomasoqués.

Cadaqués, doncs, no és només l’escenari on s’exhibeixen aquestes creacions, sinó l’element vital que les connecta, les inspira i les fa perdurar en la memòria col·lectiva. Un lloc on les obres dialoguen amb el passat i el present, i on cada peça és també un viatge interior cap a la identitat del territori i els seus ecos artístics.

Ara bé, el protagonisme recau en Sadomasoqués, exposició comissariada per Vicenç Altaió, que s’atura precisament en el seu títol per desplegar un joc de significats. El terme, explica Altaió, assaja de definir la idiosincràsia de Cadaqués a partir de l’obra literària de dos escriptors convertits en arquetips —el marquès de Sade i Sacher-Masoch—, als quals s’afegeix el sufix “-quers”, que remet a la pedra, element fundacional del paisatge del Cap de Creus.

D’aquesta fusió lingüística en neix un concepte que, lluny de reduir-se a l’al·lusió al plaer psicoafectiu o fisicoquímic del cos personal i social, obre un ventall de lectures i interpretacions. Les obres reunides a la mostra dialoguen amb allò que el títol no diu: suggereixen analogies, desperten recels, ofereixen certeses parcials o simplement multipliquen les preguntes. El valor conceptual i analític es transforma, així, en imatges que pensen, en mirades que expandeixen el sentit del territori i de la seva tradició artístic.