El dibuix com a pensament en acció i memòria visual al llegat de Manuel Puig

Museus de Sitges - i, amb ells, tota la ciutadania sitgetana- tenen motius per celebrar la recuperació de la Sala Vaixells del Palau Maricel destinada a les exposicions temporals. Tot i les seves modestes dimensions, aquest nou espai rectangular representa un desafiament conceptual, logístic i pedagògic per a qualsevol curador/a que vulgui concebre-hi un projecte expositiu artístic. Amb tot, ja hi ha aixoplugat les següents dues exposicions temporals: La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta Marsans (des del 5 de juliol a 29 de setembre del 2024) i L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929 (des del 22 de novembre del 2024 a 16 de març de 2025). Actualment, hi podem veure la tercera aposta expositiva titulada L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig (16 maig 2025 a 19 octubre 2025), sota l'expertesa dels curadors Bonaventura Bassegoda i Francesc Quílez.

Aquesta mostra coral de setanta-dos dibuixos conformen el preuat llegat patrimonial del Dr. Manuel Puig i Costa (1951), un destacat cirurgià català i acadèmic de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (2017). Una col·lecció de dibuix diacrònica que, per primer cop, es presenta en format expositiu gràcies a la política de difusió del Consorci de Patrimoni de Sitges. Des d’aquest rerefons, els seus comissaris -autors intel·lectuals- han sabut resignificar i valorar la rellevància del dibuix com a disciplina artística, mètode pedagògic, procés creatiu, sistema de pensament cinestèsic i experiència estètica.

Un cop traspassat a l’interior de la Sala Vaixells, l’espectador/a resta immers davant un conglomerat de dibuixos de diferents èpoques (des del s. XVI fins al s. XX), estils i tècniques (llapis, carbonet, pastel...), instal·lats a la paret de forma molt orgànica que, molts cops, et fa recordar a una constel·lació galàctica sui generis. Així mateix, al llarg dels dos subespais ben aprofitats, un grapat de dibuixos de noms d’artistes occidentals força reconeguts (Carles Casagemas, Erich Heckel, David Hockney, Fernand Léger, Bartolomé Esteban Murillo, Joan Miró, Pablo Ruiz Picasso, Auguste Rodin, Andy Warhol…) intercanvien entre ells i amb l’espectador esguards, gestos, gèneres artístics (acadèmies, retrats, natures mortes i paisatges), històries bíbliques, relats històrics, mitologies, somnis i sensibilitats estilístiques.

• Interior de la sala. Part de relats, històries i narracions.

Malgrat la llarga plèiade d’obres d’homes artistes, a la mostra es pot constatar la insòlita presència de cinc dibuixos de cinc dones artistes de l’alçada d’una Mela Muter amb l’estudi Nu femení (1910), Natalia Gontxarova amb un dibuix al guaix amb collage de teixits titulat Lerrena (1916), Suzanne Valadon amb el seu Autoretrat (1894) força introspectiu, Remedios Varo amb una obra surrealista titulada L’escura-xemeneies (1940) i Paula Rego amb el seu Retrat femení (1991). Dones artistes que des de l’art plàstic han reafirmat i reivindicat la seva autoria i condició professional, a través de la centralització de la dona com a leitmotiv en els seus retrats i autoretrats femenins i, a l’hora de desenvolupar temes proscrits com per exemple la representació del nus, aleshores reservats als homes artistes.

• Suzanne Valadon. (1084). Autoretrat. © Arxiu fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges

Resseguint el paràgraf anterior, ens hauríem de preguntar sobre les raons d’aquesta escassa nòmina de dones artistes a la col·lecció d’en Manuel Puig. Sense voler especular de possibles respostes que poden aixecar polseguera, val a dir que fins als anys seixanta del segle passat, la capacitat creativa i credibilitat professional de la dona artista ha sigut qüestionada, marginada i silenciada per la institució de l’Art. En aquest rerefons, s’ha d’afegir a la curadora i crítica d'art Elina Norandi que, al seu llibre Cent dues artistes (2020), rescata i dona visibilitat a tota una història de dones artistes catalanes -entre els segles XIX i XX- silenciades i relegades a l’àmbit de la llar i les cures.

Abans de cloure aquest article, s’ha d’incidir que la diversitat de tècniques i temàtiques dels dibuixos exposats aquí, emfatitzen el dibuix com a mètode reflexiu i processual lligat a la connexió entre l’ull i la mà, que en paraules de la docent de l’Escola Superior d’Arts Plàstiques i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona; Amèlia Romo, ajuda a millorar l’atenció, reforçar la capacitat d'observació i percepció i, alhora, experimentar de forma flexible, sense tenir por d'equivocar-se. En altres paraules, en tot procés creatiu d’una obra d’art, artesania, o bé disseny, el dibuix analògic o digital potencia un pensament en acció que, si més no, s’insereix al darrere de desitjos, estètiques, idees, neguits, sentiments, etc.

• Juan Gris. (1925). Guitare et compotier © Arxiu fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges

I, per finalitzar, en el conjunt de la mostra, s’ha de fer esment sobre l’encert de connectar els interessos, desitjos i gustos estètics personals del col·leccionista que, al cap i a la fi, contribueix a determinar una particular història de l’art i un clar compromís amb l’art. En aquest ordre, el Dr. Puig va incidir en el seu discurs d’ingrés com a acadèmic (24 de gener del 2017) que “...  el col·leccionisme defineix el gust i els valors d’una època. El que es col·lecciona diu molt de la transformació social d’una època determinada”. Afirmació que constata, a parer meu, la construcció esbiaixada de la teoria de l’art, teoria del gust i experiència estètica occidental envers uns determinats criteris i valors provinent de persones expertes del sector. Un consens que, parafrasejant a Hume, es belluga entre una experiència estètica més empírica i la necessitat preservativa de ser normalitzada i codificada.