Opinió
Els temps avorrits de l’ètica
Jo vaig néixer l’any 1979 i tinc la sort d’haver gaudit el final d’una època —que no sé quan devia començar però que va acabar-se el primer decenni del segle XXI, potser fins i tot el 2008— en què l’art discorria elegant per una dimensió estètica, atrevida, juganera i fins i tot gamberra i despreocupada, i això m’agradava. És clar que eren temps encara pròspers, no teníem xarxes socials i el món no estava ni tan globalitzat ni tan afligit (i jo també era més jove, però aquest no és el quid de la qüestió). Ara em toca viure una època en què l’art necessita una justificació moral i social, que es pugui legitimar, que l’art sigui bo per a un major nombre de persones, o com a mínim que així ho pretengui o que així ho sembli, que ja fa el fet. I això, comparat amb allò, a mi, m’avorreix. M’avorreix supinament. M’avorreixen la manca d’ambició, la manca d’humor, el menyspreu cap al talent i el carisma, la tabarra ideològica que supura per tot arreu i que ja no és subtil sinó maldestra i descarada, i com a cirereta del pastís, m’avorreix amb badalls infinits un discurs conceptual pseudointel·lectual que no fa sinó fer més gran la bola de confusió general que regna. I això no només en l’art, sinó en general, perquè aquest és l’esperit dels temps actuals, el nostre zeitgeist.
Tots en formem part i tots hi contribuïm, però cal fer una menció especial per a l’administració pública (la d’aquí i la d’arreu), que s’apunta a la moda promulgant lleis més ideològiques que pragmàtiques i bases de convocatòries i concursos que saben discernir entre el bé i el mal. Perquè sembla que l’ètica actual ha quedat reduïda a això, al bé i al mal, sense matisos. Enfront d’aquesta manera dicotòmica de viure, faré una reivindicació de l’estètica. I per estètica, més que bellesa sublim, preciosa i ordenada, vull dir el que Nietzsche en deia allò dionisíac, és a dir, allò que obre les portes de les emocions profundes, que trastoca, que impressiona i que commou, com el vi de Dionís, i que amplifica el vitalisme, la voluntat de viure plenament, i d’experimentar. La trobo a faltar.
El meu, però, és només un problema de tedi. No passa res, tinc el dret d’avorrir-me. Ja sabem que la història és cíclica i que després d’una etapa en ve una altra. També sabem que no cal generalitzar, que cada etapa es caracteritza per unes tendències però que s’hi troben honroses i valentes excepcions. I també sabem que cada yin porta el seu yang i que ara, en aquesta fase moral, tan apol·línia i correcta, ja s’està gestant l’ona subversiva que ens portarà de nou al trasbals dionisíac.
Et poden
Interessar
...
